| |
CINEMA: AVATAR M´ATABALA (AVATAR. Direcció: James Cameron, Estats Units, 2009)
 dimecres 16/juny/2010 - 09:17  567  0
Cito textualment la ressenya d’un blog especialitzat: “James Cameron coge un guión de su hijo de siete años y lo pinta de colores tras atiborrarse de psicotrópicos”. A primera vista, si un encara no ha vist aquesta llarga cinta que recorda “Bailando con Lobos” (Dance with Wolves, 1990) i “Pocahontas” (ídem, 1995) no en donarà importància perquè si li agraden les pel.lícules de Ciència Ficció, primer de tot que ja l’haurà vist i, en segon lloc o en cas contrari, aprofitarà quan pugui el temps lliure per anar-la a veure (o llogar-la, baixar-la, malgrat no poder preuar-la en tres dimensions). Però ha estat el “boom” de l’any, i un suposat referencial en el gènere del fantàstic en els recursos tècnics. No cal emplenar-se de substàncies, recorrer a la imaginació infantil, ni filosofar amb la psicodèlia. Simplement surts un dissabte a la nit, demanes una copa de Blue Tròpic, mires el teu entorn a través d’aquesta i llestos. Tan senzill com això.
Aquesta inmensa peixera en què s’ha recreat el director canadenc de “Titanic” (ídem, 1997) que es diu planeta Na’Vi o Na’Bú (ho sento, però em vaig recrear més amb la dialèctica Jedi, hereva de la literatura de Tolkien però tenia la seva gràcia) omple el noranta per cent del metratge, cap a dues hores i tres quarts, on humans i barrufets de tres metres están a punt d’enfrontar-se per diferències territorials i d’espècie. Motivació donada per l’ambició dels primers en haver trobat en aquest planeta el seu Dorado, Paradís Terrenal, Shangri-La, Brigadoon o el que escaigui. Però sempre en aquests arguments hi han personatges, els bons, plens de sentiment, encarats al pacífic estudi de la nova civilització que acaben de contactar i que no sembla tan hostil com aparenta (viratge inevitable a “Bailando con Lobos”). El protagonista interpretat per Sam Worthington li és transferit el seu cervell a una de les criatures que tenen retingudes a un laboratori . El deixen perdre per la jungla i les montañes (els fantàstics paratges de Nova Zelanda castigats per ocellots, algues i meduses i làmpares de peu selvàtiques que cantarien en un catàleg d’IKEA). El nou descobridor és sorpès per una indígena (interpretada per l’actriu d’origen dominicà Zoe Saldana) i després de mantenir-se a una certa distancia basada en el recel i la desconeixença mútua, va i s’enamoren (“Pocahontas”, ves per on).
En James Cameron és molt llest. Això és el que té d’admirable. Es va criar en el cinema fantàstic de sèrie Z, no dic sèrie B perquè ho delego a en Roger Corman. La sèrie Z eren “explotations” d’altres països (pel.lícules que imitaven amb poca destresa i gràcia, èxits del cinema nord-americà). En quan a manufactura s’enduien la palma Itàlia (Ovidio G. Assonittis, Lucio Fulci, Sergio Martino), Mèxic (René Cardona Jr) i Espanya (Juan Piquer Simón, José Ramón Larraz). El primer film de Cameron és “Piraña II; los Vampiros del Mar”(Piranha II; The Spawning, 1981), filmada als Estats Units però finançada per l’italià Assonittis. Perquè us feu una idea la graella de pel.lícules italianes que passaven a Tele 5 els seus primers anys de vida, i especialment les ofertes en franja horària nocturna (Jaimito i companyia), eren produïdes per aquest italià i que va firmar amb el pseudònim d’Oliver Hellmann quan va rodar un calc de l’”Exorcista” (The Exorcist, 1973) titulat “Beyond the Door” (Chi Sei? 1974).
Cameron, sense canviar de nom ni procedències, no ha naugrafat en la il.lusió. Perquè ha estat un director amb molta sort. Però perilla amb el seu orgull. I perilla també el Setè Art amb aquest Parc d’Atraccions que és “Avatar” (i per l’amor de Deú que Santa Llucia ens protegeixi la vista si segueixen amb la dèria del 3D!). Tot per sortir d’un llot, guanyant-se uns calerons, filmant i investigant. Recolzat pel seu germà David, que li dóna un cop de mà perquè és científic i dels de debò. Ara bé, tampoc pot anar amb reserves ni efemérides del qui un bon dia, sent adolescent va sortir il.luminat d’un cinema després de visionar “2001, una Odisea del Espai” (2001 a Space Odyssey, 1968) de Stanley Kubrick. Aquesta peça sí que va canviar el concepte de veure Ciència-Ficció. Agradi o no. I encara és vigent.
|
Contactes
Registra´t
