| |
ARTHUR PENN (1922-2010)
 dissabte 2/octubre/2010 - 08:05  612  0
El 28 del passat mes de setembre moria als 88 anys Arthur Penn, un nom que a la majoria us sonarà com el d’un americà més però si començo a esmentar l’estela de films que va deixar al seu currículum us resultaràn sorprendentment familiars. Va catapultar la carrera de Paul Newman posant-lo en la pell de Billy el Nen a la pel.lícula de l’oest l’”Esquerrà” (Left Handed Gun, 1958), però no és fins ben entrat als anys seixanta que l’ Acadèmia de Hollywood se’l mira amb lupa quan porta a la gran pantalla l’obra teatral de William Gibson, “The Miracle Worker” i que al nostre país es va estrenar amb el títol de “El Miracle d’Anna Sullivan”, tota una “tour de force” en quan a la interpretació de les seves protagonistes, Anne Bancroft i Patty Duke, que es van dur els Òscars corresponents a millor actriu principal i secundària respectivament. Basat en fets reals sobre la vida de Hellen Keller, una noia cega, sorda i muda que va acabar convertint-se en la primera titulada universitària donada les seves discapacitats l’any 1904 gràcies a l’educació impartida per la seva institutriu Anne Mansfield Sullivan Macy.
Un altre film de Penn que val la pena revisar és “La Caça” (The Chase, 1965) estrenada a l’estat espanyol amb el títol de “La Jauría Humana”. Un thriller que remena en les misèries d’un poblet de l’Amèrica Profunda i on un pròfug de la justicia, al tornar a casa, desperta les ires i inquietuds d’una societat hipócrita, homòfoba i recloïda en uns cànons basats en el racisme i la xenofòbia. El film va ser incomprès pel públic de l’època i va constituir tot un fracàs a la seva exhibició a les sales quan la crida pels Drets Civils no estava encara a l’ordre del dia, fins que Norman Jewison sensibilitzà les masses amb “La calor de la Nit” (In the Heat of the Night, 1968), que tocava el mateix tema. De totes maneres, “La Caça”, amb Marlon Brando, Robert Redford i Jane Fonda, és un film ric en continguts on tota una sèrie de personatges es mouen entre la misèria i l’aparença davant d’un fet cabdal que desembocarà en una espiral de violència i mal rotllo que no té res d’envejar a la cinta de Jewison.
Però el film més popular de Penn és potser “Bonnie i Clyde” (1967) interpretat per Warren Beatty i Faye Dunaway. Ambientat a la Gran Depressió i basat en els fets reals que van esquitxar els fugitius Clyde Barrow i Bonnie Parker, es mostra novament les misèries heretades d’un païs que vol assolir a la perfecció. Si James Dean i Natalie Wood van ser el “rebels sense causa” de la dècada dels cinquanta, sense cap mena de dubte Beatty i Dunaway ho són als seixanta. I la parella interpreta la llegenda dels enamorats que viuen el dia a dia atracant, disparant i amb la policia al darrera. Un perfil posmodern, salvatge i substituïnt les autoritats pels famèlics mitjans de comunicació, es recrearía Oliver Stone el 1994 amb “Nascuts per Matar” (Natural Born Killers, 1994).
Als anys setanta, Penn dirigeix dos westerns revisionistes. És a dir es trenquen les pautes del retaulat classicisme colonitzador i es dona un anhel missatge pro-indi, reivindicatiu en uns moments on la Guerra del Vietnam, amb desenes de milers de baixes, deixava de tenir el significat patriòtic de molts ciutadans nord-americans. I el “western” que començava a caure en picat com a reclam, n’era un exemple a seguir. Els vaquers havien de deixar de matar indis i mirar-se d’una vegada per totes el malic. I “Petit Gran Home” (Little Big Man, 1970) n’és una bona mostra, junt amb la poc ortodoxa “Soldat Blau” (Soldier Blue, 1970) de Ralph Nelson o la popularísssima “Un Home Anomenat Cavall” (A Man Called Horse, 1970) d’Elliot Silverstein. A “Petit Gran Home” Dustin Hoffman interpreta, un ancià centenari que li recorda a un sorprès periodista, els vells temps on va participar a les guerres del General Custer contra els apatxes. Tot i que també es podriem ser testimonis del monòleg tractar d’un farsant que ha viscut en diferents fronts, educats pels Cheyenne i abraçat pels colons. Amb menys encert Arthur Penn va reunir Marlon Brando i Jack Nicholson a “Missouri” (The Missouri Breaks, 1976) en un duel interpretatiu injustament oblidat per les noves generacions d’espectadors. Un tirador profesional s’ha de fer càrrec d’una banda de quatrers (lladres de cavalls) que volen canviar canviar la seva vida i viure plàcidament en unes terres on un terratinent els la té jurada.
Un any abans va rodar la cinta policíaca “La Nit es Mou” (Night Moves, 1975) interpretat per Gene Hackman i uns joves James Woods i Melanie Griffith. Penn va insistir en revisar i recuperar els vells clàssics del cinema negre que, com molts de la seva generació, van quedar influenciats.
Als anys vuitanta comença la seva decadencia profesional. “Georgia” (Four friends, 1981) és potser l’últim sospir de la seva carrera que aniria seguida de productes alimenticis com “Target, Agent Doble a Berlin” (Target, 1985) en plena moda de les “buddy movies” (pel.lícules de col.legues) a l’estil “Arma Letal”.
“Georgia” és un deliciós, com cruel i dur, retrat d’un inmigrant eslau als estats Units i la seva lluita per buscar-se el seu racó al país de les oportunitats. La utopia es redueix al títol de la pel.lícula que fa esment al nom de la noia que vol conquerir i que durant un parell de dècades intenta fer-se un lloc al seu cor, recorreguent les etapes més convulses que van sacsejar la societat nord-americana (Drets Civils, Vietnam, etc…). Només cal dir que la pel.lícula “Forrest Gump” (1994), tan revisada, tan guanyadora d’Òscars i tan a la feta a la mida d’un pipiol com Tom Hanks, és una cinta deudora d’aquesta injustament oblidada visió dels Estats Units que ningú com Arthur Penn ho podia fer millor.
I per acabar, amic Arthur, demana als angelets que redimeixin en Tony Curtis de les brases i a veure si rodeu una pel.lícula junts entre els núvols, o allà on estiguis.
|
Contactes
Registra´t
