| |
retall de tramuntana VII
 dimecres 20/octubre/2010 - 04:23  1610  2
El sol ja s’amagava rere la Mare de Déu del Mont, i van dirigir-se cap al pàrquing.
L’Aïna encara duia agafada la mà del cavaller de Quermanço _ com la divertia aquella història_, de fet no s’havien deixat anar ni un segon, i mentre pujaven i baixaven les parets de pedra que quedaven, per entrar dins les cases, els seus cossos s’havien apropat fins al límit del desig evident, i les mans havien recorregut ambdós cossos amb l’excusa d’ajudar a passar, pujar o baixar qualsevol lloc. Més d’una vegada els seus llavis havien quedat quasi a frec però els dos sense pacte previ, havien reclòs el desig.
_Ara soparem al vostre castell?
_ Que teniu el vespre lliure per sopar amb mi?
_ Que creieu que valdrà la pena arriscar-me a sopar amb un cavaller tant seductor com vos?
I així mentre el cotxe emprenia el camí de baixada la conversa es va succeir, insinuant i divertida, emmarcada en la història en la que s’havien transportat aquella tarda.
S’acostava el desviament que duia cap a casa, i a pocs metres quan l’Aïna ja havia aconseguit frenar el desig de proposar que sopessin junts..
_Sopes sola?
_No, amb l’equip de vela de Roses
_Coi de criatura irònica!
_Va, deixa els xavals de la vela i vine a sopar amb mi.
_Puc posar condicions?
_Quina por que fas... però quin remei
_Escullo el lloc i convido jo.
_ Jo pensava d’ anar a casa meva, com ahir, no va estar bé?
_Clar que va estar bé, però per això, avui em toca a mi.
_D’acord tu manes. Cap a on?
_A Castelló?
_A Castelló? Total per anar al meu poble ja podríem sopar a casa.
_Sempre ho has de protestar tot?
_Se t’escapa un detall_Va dir el Manel amb un somriure ratllant el cinisme_I Com ho faràs per tornar a casa? A la nit a peu els vuit km que separen casa meva de la teva han de ser espantosos no?. Ara que potser nedant si et deixo a la Rubina es més curt?
_Has sentit a parlar mai d’un invent que es diu taxi? Els xaves no en teniu un munt, com a escarabats pels carrers?
Conversar d’aquella manera amb el Manel sempre al marge de la ironia i la insinuació es feia un joc deliciós per l’Aina. Per un moment havia oblidat que tot just va ser ahir al matí que el va trobar a la platja. Les hores amb ell s’havien fet molt resistents i el que eren encara no dos dies, semblaven anys de complicitat.
Van deixar el cotxe al garatge del Manel. L’Aïna el va dur al seu restaurant preferit, a la plaça de les cols, hi havia la Taverna de les Cols, no es distingia per res especial, una carta senzilla en un lloc encantador. Les taules petitones amb espelmes i aquelles cases de pedres antigues que els envoltaven semblaven el final perfecte per una tarda intensa.
_Ets una guiri molt original, la Taverna de les Cols, brillant...
I quan l’Aïna va voler replicar els llavis d’en Manel van prémer els seus sense deixar escapar ni un mot.
No se n’hagués separat, si no fos perquè en mig d’aquell carrer de castelló podia passar qualsevol conegut i els esports de risc no l’acabaven de convèncer.
Es van seure en una taula que quedava arraconada de la resta, la més distal, potser buscant una intimitat que segurament allà no trobarien. La conversa era fluida, de fet hi havia tants temes dels que parlar que moltes vegades una conversa duia a l’altre sense acabar-ne cap. Explicar-se quasi 30 anys en dos sopars era un joc d’equilibris i de síntesi.
Unes postres compartides, un joc de culleres de boca en boca, unes mirades, rialles i seducció van ser la porta d’entrada a un esdevenir de fets a l’hora previsibles, a l’hora especials.
|
Contactes
Registra´t
