| |
CINEMA: DEIXA´M ENTRAR (1)
 dissabte 23/octubre/2010 - 03:23  642  0
(Lat Den Rätte Komma In, Direcció: Thomas Alfredson, Suècia, 2008)
L’Oskar és fill de pares separats. Viu amb la mare alcohólica en un modest bloc d’apartaments. Mentre ella es passa estones al bar amb els seus amics, el noi evita en qualsevol moment ser assetjat pels seus companys d’escola. Mentrestant la nit es cobreix d’assassinats i extranyes desaparicions. Els fets coincideixen amb l’arribada de la nova veina de l’Oskar, l’enigmàtica Eli, una noia de la seva edat… O no.
Poc abans que les crispetes cotitzéssin de les butxaques de centenars de milers d’adolescents ansiosos per iniciar-se amb la famosa saga “Crepuscle”, des dels països nòrdics i amb una inspiració bergmaniana més que envejosa (ús frequent d’espais amples i pocs personatges que questionen la fe de la seva existència), el suec Thomas Alfredson va sorprendre amb aquesta pel.lícula de terror aparentment adolescent però que aquí sí que va destinat a un ample públic adult i madur aliè a les mitomanies recreades al voltant dels vampirs, anomenats també dips o íncubes. I ens presenta un escenari tan fred (els suburbis nevats) com hostil (els silenciosos crims nocturns i l’ambient de bullying que viu el protagonista a les aules) i aparentment incomunicat (la desestructuració familiar que li pesa al noi) fins que l’element sobrenatural s’introdueix d’una manera sigilosament bella i silenciosa sense haver de recorrer al tens i tòpic ús d’instruments de corda i percussió propis del gènere,( aquí juga molt la banda sonora de Johan Söderqvist); la sobtada presència de la noia enfilada al gronxador del parc, o l’adolescent protagonista desfogant la seva ira amb un ganivet preparant-se per si arriba el gran dia en què haurà de plantar cara als altres nois de l’escola. Moments que conviden més a la reflexió abans que sorgeixi l’espant emparada per la truculència. És a dir, el fantàstic regna, però amagat i ajupit amb una astucia que val la pena preuar (un bon exemple es produeix en la famosa sequència de la piscina, gairebé al final del metratge).
Perquè sense recórrer a elements paranormals, Alfredson ens escenifica en aquest marc gens amable, ni esperançador, la historia d’uns joves desarrelats i tristos (no com els pollets de la saga Crepuscle que ho solucionaven amb els seus atributs de xucladors de sang, heretats de la mitomanía ianqui sobre aquests éssers) que busquen el seu lloc en un marc real que pot ser més cruel i diabòlic que l’assassinat i l’encobriment respectiu.
Una petita obra mestra que dos anys després de la seva estrena ha impresionat Hollywood tot rodant una versió, no calcada però sí traçant unes pautes gairebé similars, i que podem gaudir a les sales a partir d’aquest cap de setmana. Us adjuntaré comentari al proper blog.
|
Contactes
Registra´t
