| |
CINEMA: LA MOSQUITERA (Direcció: Agustí Vila, Catalunya 2010) Estrena: 05/11/2010
 diumenge 14/novembre/2010 - 12:33  600  1
El desmembrament d’una familia de clase mitjana alta és el nucli, o l’ull de l’huracà, que s’inicia com a punt de partida a la caiguda en picat de cada un dels seus components. El matrimoni compost per Alicia (Emma Suárez) i el seu marit Miquel (Eduard Fernández) es veu afectat per la intromisió de dos elements aliens en la trama; per una banda, Alicia, sent el despertar sexual d’una joventut que ja dona per perduda una vegada ha passat la barrera dels quaranta, al veure’s seduïda constantment pel millor amic del seu fill Lluis (Marcos Franz) indiferent davant la situació, en part per la seva adicció a les drogues. Mentrestant en Miquel sent una especial admiració per Ana (Martina García) la dona de fer feines a qui tenen contractada, i amb ella creu recuperar també uns vestigis perduts després de setze anys de matrimoni amb Alicia. Però això no queda aquí; l’avi (Fermí Reixach) intenta adaptar-se a les circunstàncies que suposa viure amb la seva dona Maria, (Geraldine Chaplin, tan muda en el film com els millors moments que ens va obsequiar el seu pare Charles en els seus films muts) que pateix d’Alzheimer. Una de les raons que, suposadament, origina el daltabaix en el si de l’estabilitat d’aquesta sagrada familia és perquè Alicia, Miquel i el seu fill viuen en un gran apartament envoltats de gossos (insinuada metàfora sobre la indiferència davant l’enfrontament a una crisi que pot acabar amb l’esmentada estabilitat). I no falta dir que Raquel (Anna Ycobalzeta), mare soltera i millor amiga d’Alicia, tortura psicològicament a la seva filla (Noa Schinnerling) a fi de voler el millor per ella.
Els clarobscurs que poden arribar a desestructurar o moldejar de nou una familia subjecta a canvis interns (d’aquí l’irònic títol perquè millor que no entri res de fora i tot quedi a dins de les quatre parets) ja s’havien dut al cinema amb la magnífica “Happiness” (1998) de Todd Solondz, un cruel retrat que Sam Mendes li donaria el seu respectiu to tebi en la oscaritzada, per políticament correcta “American Beauty” (1999).
Agustí Vila, autor del magnífic documental vitivinícola “3055 Jean Leon” (2006), dona la seva visió crua sense miraments en aquest drama amb tocs de comèdia; apunt encertat a l’hora de reflectir els tocs de patetisme quixotesc que desenvolupen cada un dels seus personatges. Com a sequència, em quedo amb el del brillant monòleg que sentencia Fermí Reixach, en el seu paper d’avi Robert, amb tota la familia reunida al menjador de casa, com si res hagués estorbat en cada una de les seves vides personals.
I evidentment menció d’honor a tota una veterana Geraldine Chaplin que ens retorna a aquell estat de gràcia, entre dona alliberada i submisa, (i aquí més muda que el seu pare Charles Chaplin), que ens va atorgar en els films del seu exmarit l’aragonès Carlos Saura amb “Ana y los Lobos” (1973) o “Cría Cuervos”(1975).
“La Mosquitera” va rebre l’Espiga de Plata en la darrera edició de la SEMINCI, Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, en la categoria de millor actriu per Emma Suárez.
|
Contactes
Registra´t
