| |
Elles
 diumenge 16/gener/2011 - 07:28  1564  4
En una revista que va caure a les meves mans per casualitat, vaig trobar aquest article de reconeixement a les dones. Ja sé que avui en dia molts homes pensen així (per sort el món evoluciona), però jo agraeixo el fet que alguns ho reconeguin públicament.
Us el copio a continuació per si us ve de gust llegir-lo.
L’article és de Lorenzo Merchan, i la revista és “el Tot Badalona” n. 1460
Generalment, no els fem justícia, més aviat les hem ignorat conscientment, ja sigui per por d’admetre la importància que juguen a la nostra societat -amb els efectes consegüents- ja sigui per temor a perdre alguns dels nostres avantatges masclistes, però fa temps que elles s'estan imposant socialment a força de treball, constància i capacitat.
Des de molt petites, prefereixen jugar a protegir les seves nines, a ser treballadores en les seves cuinetes, a mostrar afecte als seus peluixos, a jugar a metgesses, mestres o infermeres, i de manera innata, com qui no vol la cosa, ens donen les primeres lliçons de compromís.
En època de creixement, entre contes de fades, castells i follets, són més constants, aplicades i responsables a l'escola, per motivació, per necessitat i per sentit de la responsabilitat; i per aquesta raó arriben més preparades als instituts, la qual cosa els permet afrontar l'etapa juvenil amb més capacitat i solvència.
I mentre nosaltres ens dediquem a bavejar amb les jugades d’en Messi i a passar les pantalles de l'últim joc virtual de guerra del mercat, elles van desenvolupant i culminant el seu instint de mare.
També destaquen en els esports, però desenvolupen una habilitat especial, no tant per la pràctica -que també- com per l'habilitat per compaginar-ho amb les seves agendes farcides de tasques familiars. Agendes a la mida d’elles, fetes per alliberar-los a ells.
I a tot això ni arribem, ho confesso, ni arribarem en moltes dècades. Per aquest motiu convé que ens mentalitzem que, malgrat aquest munt d'obligacions, elles arriben a la universitat i acaben graduant-se amb millor preparació que molts de nosaltres, i encara que ens costi assumir-ho, estan fetes d'una pasta especial que les fa més objectives i realistes, més sensibles davant els problemes i més capaces per afrontar les adversitats.
Però encara així, elles afronten i s'enfronten des de petitones a un obstacle darrera l’altre, forjant-se l'estúpid i ingrat paper de patidores.
És igual que siguin un exemple com a mares, que es preocupin dels seus néts com dels seus propis fills, o que cuidin millor que ningú als nostres malalts, és igual, perquè seguirem pensant que aquesta és la funció per la que han estat educades i van ser socialment preparades.
Si resulta que moltes d'aquestes dones sobradament qualificades, disposen d'experiència i excel·lents currículums, i responen a perfils d’autoexigència, sensibilitat, gratitud, capacitat de planificació i estratègia millors que els de molts homes, ¿a què es deu que segueixin postergades i relegades a segons plans, a segons llocs, a segones oportunitats? ¿Com és que les seguim apartant de tot el que representi direcció, comandament o supervisió?
És com si el patiment vingués implícit en el gènere o que elles necessitessin permanentment demostrar-nos les seves capacitats, la qual cosa demostra la nostra incongruència, perquè encara que admetem els esforços i la capacitat de superació, els hi seguim negant la possibilitat de dirigir els nostres destins.
És per aquest motiu que, en aquest començament d’any, m'adreço especialment a elles per tal de reconèixer la seva entrega i animar-les a què, mentre no es donin les condicions perquè la igualtat d'oportunitats deixi de ser un “privilegi” exclusiu dels homes, enfront de la intolerància i l'opressió dominant, no es resignin i segueixin lluitant per aconseguir la plenitud dels seus objectius i les seves reivindicacions.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
