| |
Mirall
 dimecres 2/març/2011 - 03:15  1933  2
Presa en un espill viu ella el pas del temps,
la nit en forma de mantells enrinxolats abraça el seu somriure,
i just sobre l'arc dels somnis que formen els seus llavis,
resten els dos llacs bessons que al savi tornen foll.
El sol i la lluna, una mescla de somnis i realitat, es la dona del mirall,
li ofereixo el pa i els fruits de la terra mentres conversem,
i em treu tots esl riures del meu cos amb preguntes presumptuoses,
i jo li responc preguntant-li amb un somriure murri:
"Sent jo un bailet del que ja ho tens tot,
sent jo un humil mercader sense res més que oferirte que el que veus,
un home que del amor n'ha aprés a cops,
tu que dónes sentit a tot el que porto dins, tot i aixÃ, em besaries?"
I ella m'amaga la resposta, entre somriures i orgull de dona,
i mentre es decideix entre la porra i el garfi per adornar-li la mà ,
jo em penso un bon pla quinquenal per portar-la a roma i després al mar,
i trenco l'espai que ens separa, intento entrar al teu mirall:
"Nena, alguns potser diran que tens masses ossos i pell,
diran que el teu caracter es com escoltar una tempesta bramar,
i jo els diré que que sóc més de dones de xarops de pal à cids i potents,
i que durant un instant se me'n va nar el cap i et vaig besar."
El poeta mort
|
Contactes
Registra´t
