| |
Entre el tic. tac del rellotge biològic i la cerca del que vull.
 diumenge 3/abril/2011 - 03:45  1183  1
Aquest cap de setmana he rebut quatre notÃcies relacionades amb amics, coneguts o amics de coneguts que em motiven a començar a deixar la temporadeta "standby" que fins ara necessitava.
1) La mort de la mare d'un dels meus alumnes: podriem dir que la mort d'una persona per la pròpia vellesa. Aquesta mort ha desenvocat en el debat familiar sobre els testaments vitals, i la pròpia mort. Seria capaç de fer el meu testament vital? Crec que és una cosa en la que és recomanable pensar.
2) La separació d'una parella de veïns: el canvi de parelles sentimentals, de companys de vida és cada vegada més freqüent. Podria dir que afortunadament fins a dia d'avui a la famÃlia les parelles que s'han compromès entre ells (casats, no no casats), han durat i estan durant... i la famÃlia és extènsa, amb això vull dir que tinc pocs referents propers de separacions. Jo mateixa no m'he trobat en la situació perquè fins fa ben poc no m'he començat a plantejar si tinc ganes de compartir la vida amb algú i tenir famÃlia.
3) La notÃcia de l'embarà s d'una altra amiga meva (totes s'han posat d'acord, sembla). Em fa especial il·lusió. Dels bons amics sempre se n'aprenen coses: es parla clar i tot i que amb el temps cadascú va fent-se la seva vida per separat i cada vegada ens veiem menys sovint, l'amor que sentim fa que procurem entendre'ns. La meva amiga es va enamorar d'una noia, ara es casen i estan embarassades. És fantà stic!...i jo em dic: "Marma, potser que facis un cop de cap, no? tic, tac, tic, tac..."
4) M'he assabentat de la mort d'un amic d'un amic meu. Que resulta que l'han trobat mort a casa seva, però no se sap ben bé què ha passat. Davant d'això hi ha la incertesa, i amb la incertesa venen les pors i els records d'experiències viscudes per persones molt estimades. No he pogut evitar pensar que potser s'ha suicidat,...perquè els transtorn de ment ens pot convertir en algú que no sóm. Hem de lluitar per viure, per tirar endavant, per descobrir què és el que anhelem, què ens fa sentir bé...
Aixà que com que em moriré -més tard que d'hora, espero- , com que la setmana vinent en faig 30 (podriem dir que he arribar a gairebé un terç de la meva vida - si tot va bé), potser que vagi acceptant que la vida és incerta, que tots ens podem equivocar, que la meva vida només la visc jo,...i què carai,....que ja he pensat prou, que’crec que sé què vull,....i que tot i no saber com aconseguir-ho m'he de llençar a la piscina, que crec que té aigua i nedar, nedar i nedar.
|
Contactes
Registra´t
