| |
La batalla, perduda?
 diumenge 1/maig/2011 - 11:29  1137  1
M'ho havia dit, però no n'havia fet cas. Que potser s'adormiria? Au va! ¿Algú es pot adormir xerrant? Doncs sí!
La conversa anava bé. M'havia atrevit a privar perquè havia tafanejat el meu perfil. Perquè era tard i m'avorria. Perquè no tenia son i volia xerrar amb algú. Em va sorprendre, perquè els nois tenim mala fama. Quan privem, normalment som encasellats -i sovint, massa sovint, amb raó-. Però ella no era així. Parlava, responia, comentava, entrava, discutia, opinava... Tot allò que inclou una conversa.
M'havia advertit que estava estirada al llit, i amb l'ordinador al costat. No era una postura eròtica, era un símptoma de cansament, perquè eren les tantes i hi havia son. Però vaig acceptar. Valia la pena. La conversa valia la pena. Era interessant. Ella volia xerrar i jo també. I coincidíem en algunes coses, com en els hobbies, o amb algunes fòbies personals.
Tot era agradable, misteriós, tafaner... Parlàvem de viatges, d'avions i de fotos. De neguits, de somnis i fantasies. De tot, i de més. Fins que va callar, amb una pregunta que mai no va tenir resposta.
La nit s'havia apoderat d'ella. I mentre ella ja restava immòbil sobre el jaç, la son també em venia a buscar a mi. Jo em resistia a acceptar-ho, però la nit hi insistia. I mentre em recordava que m'esperava un dia llarg i dur, jo m'enganyava dient que l'endemà no m'havia de llevar fins tard. No volia adormir-me, i esperava aquella resposta que mai no va arribar. Fins que vaig caure.
Quan em vaig llevar, l'endemà, tenia un fort dolor al ventre i a la zona de les costelles. L'ordinador, que havia estat sobre meu durant bona part de la nit, havia caigut finalment al terra. La pantalla era negre. Però no s'havia trencat: la moqueta, que no vaig treure aquella mateixa setmana perquè em feia mandra, havia salvat el meu portàtil de trinxar-se en mil bocins.
El vaig connectar a la corrent, de pressa, i el vaig engegar. Buscava una resposta a aquell xat inacabat. A aquella pregunta desapareguda. Però no n'hi havia cap. Tot continuava igual: el senyal de connectat, d'estar en espera, però de no respondre. I vaig mirar el rellotge. Vaig veure que era tard, però vaig recordar que era dissabte. I que potser ella encara dormia. I vaig tancar l'ordinador, i em vaig tornar a estirar, i vaig pensar que ja ho miraria a la tarda. Perquè em resignava a donar la batalla per perduda.
|
Contactes
Registra´t
