| |
Un dia qualsevol
 diumenge 18/maig/2008 - 07:33  816  0
Sona el despertador. Són les 08:00. L'aturo i no tinc força per llevar-me. No puc. Estic desfet. Per què em costa tan aixecar-me? No em veig capaç de sortir del llit. Ràpidament busco una excusa-mentida per quedar-me a casa i no haver d'anar a treballar. Si el que més mandra em fa no és treballar; lo pitjor és haver d'anar fins al lloc de feina. No se m'acudeix cap excusa per faltar avui. Cada dia em passa igual. No pot ser.
Tot això és el que em passa pel meu turmentat cervell cada matí en qüestió de 5 o 10 segons.
Finalment, després de veure clar que no puc seguir al llit, i sense saber com, em trobo assegut al llit amb els ulls closos i sense ganes de res. Només vull tornar a la posició anterior. No puc fer un EDICIÓN/DESHACER o un Ctrl+Z. Això no és el Windows. Em poso de peu, vaig fins al lavabo, me la trec i pixo amb gust encara amb els ulls tancats. Provo d'obrir-los amb cura i la llum del lavabo em fot nosa. Em rento la cara per poder-los acabar d'obrir i torno a l'habitació per agafar la roba que necessito. Calçotets, dos mitjons, uns texans, samarreta i un jersei. M'ho emporto tot al lavabo i em foto a la dutxa. Les primeres aigües surten fredes i em mullo els peus sense voler-ho. Em molesta l'aigüa freda de bon matí. Quan surt calenta m'assec al terra com els nens petits i em dutxo assegut. Estic massa cansat per estar de peu. M'eixugo i em vesteixo. Em poso les bambes sense descordar i em faig mal als dits índex i cor de fer de calçador. Quina merda.
M'afaito i em rento les dents. Cada dia igual. Em tallo afaitant-me. Merda, em sortirà una crosteta de la ferida. Sempre és al bigoti.
Vaig a la cuina, m'escalfo la llet i hi foto colacao sense contar les cullerades. Com més millor. Suco el que trobo, i pillo un parell de pomes per menjar-me a la feina perquè sempre m'agafa gana a les 11 i m'entra la mala llet si no menjo.
Amb desgana surto a l'escala i els veïns em foten l'ascensor. Tarda la hòstia en arribar-me a mi. A dins hi ha el veí més antipàtic de l'escala. El del àtic tercera. Alt com un Sant Pau i curiosament ex veí del Nandu. Quan parla, fa eco. Té dos nens negres com la nit i una gossa llauradora de pel llarg molt maca. Ja és una mica velleta, però sempre em mira amb millor cara que l'amo alt.
Entro al puto metro i em trobo els revisors a l'altre banda dels passadors de bitllets. Només em miren a mi com si anés a saltar. Què s'han pensat? Es creuen que saltaré? No veuen que em trec de la bossa un bitllet reglamentari de TMB? Estic segur que si salta un pelat no li diran res per por. Un dia els hi diré algo als tios de granate aquests.
Baixo les escales intentant esquivar la gent que va per on vol i que ocupen tot l'ample de l'escala mecànica i quan arribo a l'andana el metro acaba de marxar. Com cada dia. No m'hauria de sorprendre. No sé de què m'estranyo. Tot i acabar de marxar, l'andana sembla el Passeig de Gràcia. Com pot estar tan plena de gent si acaba de marxar el metro i endur-se a tothom? Doncs perquè hi havia tanta gent que no cabia ningú més. Imagina com anava de ple. Quin horror. Per això pago? Com segueixin venint així de plens, fotré tard a la feina. Què faig? Truco a al feina per avisar? No hi ha cobertura... merda! Hauria d'haver cabines a l'andana per casos com aquest.
Avui he tingut sort i el següent metro ve mitjanament ple. S'hi pot entrar. Evidentment no es pot seure. Tampoc en tinc ganes. No vull formar part del col•lectiu de gent que s'esbatussa per un seient i dues parades. Procuro no fer nosa als que entren i surten fins que arribo a Diagonal i baixa tot cristo. Ara pots triar fins i tot seient com qui diu. Encara així, prefereixo seguir de peu a un racó.
Arribo a Verdaguer i baixo prement el botó de les portes. Surto i pujo les escales "manuals" perquè les mecàniques estan ocupades per gent que no avança i tardaré més. Al arribar al darrer tram d'escales que ja donen al carrer, els que van davant meu es treuen l'ansiat cigarret i l'encenen mentre jo m'empasso a disgust la primera nuvolada de fum gris. Entre les esbufegades de pujar a peu lleugerament accelerades s'ha donat és el moment ideal per tragar fum aliè. Em cabrejo i busco l'aire més net canviant el costat de l'escala. Arribo a dalt i travesso el carrer esquivant els cotxes que pujen pel carrer Girona. Pillo els diaris gràtils i busco el carrer Còrsega. Plè de cotxes aturats i cabrejats. Volen sortir d'allà. Aturats estant, veuen com de lluny el semàfor verd es torna fins a tres vegades vermell. Jo no podria suportar-ho.
Arribo a la feina i m'assec a la meva cadira mentre engego l'ordinador. Fullejo ràpidament els diaris gratuïts i localitzo les coses més importants.
Són les 09:00.
|
Contactes
Registra´t
