| |
Primera cita
 dimecres 20/juliol/2011 - 02:41  1327  5
(Ella)
S’havia assegut distreta en aquell de banc de fusta de darrera l’estació. No semblava especialment impacient. Sotjava el seu entorn, amb la mirada transparent, cap a algun punt indefinit del que abastava la seva visió. Era un matí clar de diumenge. I com molts dels diumenges d’estiu, eren pocs els passejants que s’havien acostat fins allí. Tot resultava tant diferent un dia laboral qualsevol! Les corredisses feien més impersonals l’esdevenir del cúmul de vivències que s’entortolliguen de manera casual, espontània.
Va obrir la seva bossa i en va remenar el que hi duia. Finalment es decantà per treure’n un llibre. Com si s’ho repensés, alçà el cap i visurà exhaustivament el que l’envoltava. Va seguir com si res no l’hagués afectada. Va fer un cop d’ull al rellotge de polsera. Reposadament va obrir el llibre i conscienciosament semblava que es disposava a endinsar-se en el plaer de la lectura. Ràpidament quedà absorta perquè la cadència del depassar els fulls així ho indicava.
Li va cridar l’atenció, per un marcat compàs, el pas ferm i decidit d’un vianant. I una rialla es dibuixà en el seu rostre. La coincidència atzarosa no la deixà indiferent. Tal vegada havia pensat si era ell, a qui tenia el goig d’esperar. Però les passes seguiren redoblant i alienes al seu pensament fortuït. Contemplà novament i amb més anhel tot el que els seus ulls podien albirar. Escoltà seguidament el transitar d’algun despistat automòbil. L’aroma de la cafeteria propera l’envaí. Enretirà el cap per mirar el cel. Tancà els ulls. Potser el record d’una vivència profundament viscuda la corferí. Però allà seguia, amb el propòsit de conèixer-lo...
(Ell)
S’havia llevat amb la tensió que l’acompanyava sempre que havia de desplaçar-se en cotxe. Va mirar el rellotge i arrufà el nas. Hauria de córrer per no fer tard. Bullia dins seu aquesta remor: ‘Sobretot, no fer tard’. Això l’apesarava.
Mentre l’itinerari es resumia en un reguitzell d’escassos revolts, ell continuava donant tombs als detalls potser més superficials. No havia tingut especial sort amb les primeres cites. I, encara que hi fes el cor fort –que es mostrés realment espontani-, sempre quedava l’estigma del passat poc afortunat.
Va haver de recórrer un tram a escassa velocitat. Hi havia obres a la carretera. D’alguna manera, s’accentuava el seu neguit. Significava que al•legòricament havia de repensar-s’ho? ‘Talment com si es tractés d’una ironia del destí’, es proferí. ‘Ara, en prendré les regnes’, exclamà amb convenciment.
A l’arribar als voltants del lloc indicat, va preferir aproximar-se en auto. I allí la va veure. Havia de ser ella. Veia com enretirava el cap per mirar el cel. Va aturar el vehicle en un semàfor. S’hi va fixar més en ella. Havia tancat els ulls. No va tenir massa temps, només el suficient per xiuxiuejar ‘Endavant!’, quan el semàfor li va donar via verda, com si ratifiqués la seua decisió. Va deturar el cotxe, prengué un cafè ràpidament i va encaminar-se cap al banc, amb el propòsit de conèixer-la...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
