| |
Dietari d'un noble
 dimecres 14/setembre/2011 - 06:00  1213  2
Cap a les deu de la nit d’un dia de gener un home alt com un santpau caminava de pressa per aquests carrers sense nom . Anava embolicat amb una capa i ocultava el front amb un barret d’ales amples. Portava un objecte entre els plecs de l’abric. En menys de cinquanta passes va mirar enrere tres o quatre vegades.
La nit era imponent i excessivament crua. Els carrers estaven deserts, les botigues tancades i els escassos i distanciats fanals acabaven de donar un aspecte més tètric al barri vell. Tan sols els càntics i les rialles de la taverna del coix trencaven el silenci.
Res aturava el nostre desconegut. De tant en tant, sentia una reixa que desafiava aquell vent endimoniat o una veu caritativa que li oferia un resguard. Semblava molt torbat i dirigia unes mirades indecises pertot. Es comprenia que no sabia cap a quina direcció havia de tombar.
-Diria que és cap aquí. Són divuit mesos sense haver tornat a posar els peus en aquest maleït barri. Les cases són les mateixes. Em sembla que la que busco era la més baixa, amb una imatge de sant Antoni a la porta.
L’incògnit va trencar la seva perplexitat.
-El millor que puc fer és trucar una porta. Tant se me’n fa equivocar-me: o m’envien a passeig o a casa de Maria la Roja. No puc perdre més temps, la nena comença a cansar-me i l’efecte del narcòtic acabarà ben aviat.
Mentre tenia aquests pensaments, va treure un encenedor per veure-hi una mica més. Es va apropar a un casinyot disposat a empunyar el picaporta, quan va sentir que el subjectaven per darrere.
- Què busqueu en aquest lloc i a aquesta hora, amic meu? – li preguntà una veu burlesca que semblava la d’un nen.
En girar-se, va veure una mena de nan, mal vestit i el cap del qual estava cobert per una enorme cabellera rinxolada de color de coure. En l’obscuritat els seus ulls brillaven com els d’un gat.
L’home de la capa no semblava massa espantat ni sorprès. Va fer un moviment de menyspreu amb les espatlles i li va contestar: -No he de donar-vos explicacions, deixeu-me en pau!
El petit home va fer mitja volta i es va col•locar davant del portal on l’incògnit pretenia trucar.
-Vós no entrareu aquí –li digué- sense ensenyar-me el que porteu sota de la capa.
-No és cosa que us importi massa- li contestà.
-I que sabreu? Si heu arribat fins aquests llocs forasters, vol dir que porteu un botí per a dividir-lo o per a ocultar-lo. Em ambdós casos us podria ajudar.
-Esteu ben boig!- Va interrompre el desconegut amb còlera. Deixeu-me el pas lliure o demanaré socors.
-Ha, ha, ha! Qui vindria a auxiliar un estrany a aquestes hores? No sabeu on es trobeu? No sabeu que mai un intrús ha pogut travessar aquests llocs de nit? Què busqueu? Sou un perseguit de la policia? Si no parleu, tastareu l’amargor d’aquesta navalla.
-No prenc seriosament aquestes amenaces, però potser podríeu ser-me útil. Busco una dona que li diuen Maria la Roja.
El petitó va tornar a esclafir a riure. –Maria la Roja! Diu que busca Maria la Roja! Però si, ara que hi penso, vós sou el mateix que va venir a trucar a la porta de casa meva fa un any! No sabeu qui sóc? Quina poca memòria teniu que heu oblidat el fill de la dona a qui busqueu. Ara digueu-me, encara heu de menester els serveis de la meva mare?
L’incògnit va somriure. Van creuar un carreró enfangat i van arribar davant del casot de la Maria la Roja.
-Ara sí, ara veig la rajoleta de sant Antoni.
-Sí, senyor, és un sant més venerat en aquest barri que en tots els palaus episcopals del món. Allà no el necessiten, aquí, bastant més, juntament amb santa Magdalena, patrona dels pecadors reincidents. Però no us quedeu a la porta, passeu, que la mare us rebrà de seguida.
|
Contactes
Registra´t
