| |
Inesperada
 divendres 30/maig/2008 - 11:35  986  0
Sobtat per la deixadesa encisadora del moment i quasi sense donar-me compta de la trama bucòlica de la situació, disposat a no perdre reva ni a detenir l’avanç en cap instant de la meva trajectòria estressant, he rebut el teu impacte directe, concís, intens, esfereïdor, calculat, que tot i les siga sagues que anava fent per deslliurar-me del teu impacte directe, no he pogut assolir el meu objectiu primordial, quedo abatut i cor pres, garratibat i empipat per no poder dominar totalment la situació, i ben mirat, ni tan sols un xic, impassible, amb la mirada perduda en l’horitzó, tremolós, gèlid, amb un formigueig passejant-se per la meva espina dorsal i amb una sensació de impotència i ràbia continguda, sense poder tornar enrere i refer la situació, controlar-la, o fins i tot evitar-la.
Has caigut damunt meu, magnànima, orgullosa, plena de vida, amb duresa i sense cap mena de contemplació, i no entenc per què, amb els milions d’habitants que fem via en aquesta terra, vas i t’encaparres amb mi, pobre mortal, per descarregar tota la teva fúria i poder, t’apropes a tota velocitat, et veig venir i vull esmunyir-me del lloc, però ni tan sols jo, puc escapar de la teva decisió d’atrapar-me.
Et mirava fixament, sense perdre detall, seguint el teu camí per no creuar-me amb tu, però així son les coses, i has guanyat tu, almenys aquesta vegada, has esclatat amb tota la teva força contra el meu front nu omplint i relliscant per la meva cara, esmicolada en petites partícules quasi mil•limètriques, però cadascuna amb la seva pròpia identitat, apoderant-te de mi i aconseguint el teu objectiu, la part més consistent ha seguit regalimant vora el meu ull dret, descendent lentament per la comissura del nas fins aturar-se just sobre el meus llavis, i aquí he fet possible la meva venjança, poqueta cosa, però venjança al cap i final, amb una lleugera aspiració, t’he absorbit per complert, has quedat atrapada dins meu, i ja no podràs tornar a esquitxar ningú més en força temps, malgrat que la resta de tu, escampada al meu damunt, m’ha mullat la cara, el cos, y humitejat les ulleres, cosa que em posa cardíac, i com deia abans, la part bucòlica de tot plegat, rau en que certament en temps de sequera, una gota d’aigua pot obrar el prodigui d’aquestes sensacions descrites.
Però a la fi, estic content de portar dins meu una petita mostra del que ets i al que tens gust. Tot i que amb una goteta més minsa també podria tenir les mateixes sensacions......... O potser NO, segur que no, ets única i irrepetible, felicitats per ser així, gota d’aigua.
|
Contactes
Registra´t
