| |
Xifres + Lletres
 dimecres 9/novembre/2011 - 06:07  1301  2
Ens aferrem a unes banderes, menyspreant profundament el color de la resta dels draps. Posem el crit en el cel en el qual ja no creiem. Han arribat les nits maleïdes en les quals els gossos tornem als carrers que ens van veure créixer. Que ens van veure creure. Que ens van veure crear. Que ens van veure caure. Una vegada i una altra. Des del més alt de les nostres escales imaginàries fins als peus dels cavalls. Buscant culpables en el túnel dels miralls. Assenyalant amb els nostres dits les vergonyes alienes. Buscant amb la mirada, sempre perduda, la casella de sortida.
Després del grunyir violent de la porta metàl·lica sortim com bojos perseguint la llebre. Sense mirar més enllà d'aquest engendre mecànic. Bordant cap a tot arreu amb els ulls en blanc. Sense més felicitat que la que suem. Sense més alegries que les que deixem entre els tolls. Bordem a la Lluna els nostres pecats. I un parell de Pares Nostres per si de cas. Per si s'alineen els astres i aquesta és la nit que sempre vam témer. Un salt al buit perpetu envoltats pel dolor del carrusel de cadenes que, des de petits, arrosseguem. Una altra batalla perduda. Una altra batalla, un parell d'excuses i una nova mentida.
En el silenci d'aquesta habitació es pot tallar la tensió amb un ganivet. Sense necessitat d'afilar-ho. Bastaria amb deixar caure al sòl aquest rosari de nacre per emborratxar-nos de plors. Sortirien a ballar, una després d'una altra, totes les consignes que portem tatuades damunt les nostres pells. Un ball ingovernable en mans de la confraria dels assassins domèstics habituals. Una pluja de pilotes de goma. I una guardiola porquet d'excuses precuinades. La mateixa merda de sempre en les mateixes llaunes de sempre. En boca dels de sempre. Amb els gestos de sempre que sempre ens van fer sentir com mai.
Quan tot semblava acabar van començar els crits. Just després del xiulet que només sentim els gossos. Un anar i venir, sense sentit, de cossos humans. Una filera gairebé infinita de retardats. Demanant a crits la seva ració de menjar. Reclamant per a ells el que mai van tenir. Exigint la seva porció del pastís i les seves engrunes d'ahir. El seu caramel amb droga i el seu dret a estimar. Es van repartir el poc que els quedava i va tornar el silenci a escampar-se a plaer. Va tornar la calma. Després de la tempesta que ningú esperava, va tornar la calma.
I avui, aquí i ara, t'atreviràs a mirar-me als ulls?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
