| |
L'Estel
 dimecres 11/juny/2008 - 02:37  1007  0
He vist un estel de paper que onejava entre núvols grisos i prominents que amagaven el blau del cel entre les sever formes recargolades, enfosquin per allí on passaven, dominants i poderosos, magnànims i provocadors, fins i tot diria que anaven embolcallant l’estel dissimuladament, com qui no vol la cosa, però amb la clara decisió de no deixar-lo escapar en cap moment, talment com si volguessin esmicolar-lo en petit bocinets i fer-ne fragments d’un no res.
Però ell ni tan sols s’ha immutat en cap moment, molt al contrari, ha continuat la seva trajectòria de balanceig entre els seus enemics, fent tombarelles pel cel, amunt i avall, una i altre vegada, esquivant les gotes d’aigua que se l’hi apropen per intentar trencar les seves fibres i convertir-lo en res més que paper mullat, ni tan sols una d’aquelles gotes ha pogut impactar-li, es un mestre del vol curt, es rapit com el vent i lleuger com una ploma, nerviós amb els moviments, senyorial quan planeja cara al vent orgullós de timonejar amb la seva llarga cua negra, mostrant les seves aptituds vers el mal temps, trampejant el temporal a capa i espassa sense perdre detall del que l’envolta, segur de si mateix, però dubtós dels altres, amb un ull sempre obert per si de cas les coses es posen lletges, majestuós en les seves formes, en les corbes que envolten tan fràgil figura, estilitzat i ben fet, ermós per ser de casa bona, destre en l’art de volar arreu i coneixedor de món en totes direccions, fent amics allà on passa.
Detallista i bon company de moments de solitud, fervent admirador de la llibertat i proclamador de la mateixa, amb una finalitat exagerada de voler ser lliure, de tant en tant dribla algun llampec esfereïdor que vol tocar-lo de ple, just enmig de la creu que forma la seva cuirassa protectora, sense la qual no podria ser qui es, un llampec que brama amb veu cavernosa quan no pot aconseguir el seu objectiu i acaba xispejant a terra, al mar o damunt d’algun arbre que aguanta amb estoicitat les gotes d’aigua que van omplint poc a poc cadascuna de les seves fulles, fent-lo cada moment més pesat i més feble, fins que a la fi, la batzegada que l’hi provoca l’impacta brutal, esmorteït tant sols per el cruixir llastimós de la fusta quan s’esparraca i cau a terra, la pudor a fusta cremada i la manca de oxigen del instant donen al lloc un posat tètric, llastimós, buit.
L’estel es sobresalta sobtat per el que veu, fins i tot ha perdut un xic l’equilibri i sembla que cau molt a presa cap a terra, va fent tirabuixons entrecreuats, la cua sacseja amb força d’una banda a l’altre buscant el reequilibri, i quan sembla que ja tot es perdut del tot..... alça el vol de nou per enfilar-se magnànim cap a l’infinit del cel grisos que ja comença a obrir clarianes per on s’acosten els primers raigs de sol del dia il·luminant tot el que troben, fins i tot un d’ells impacta de ple en el bell mig de l’estel proferint-li una lluentor que el fa encara més bonic i encisador del que ja es habitualment per si mateix, sembla carregar-se d’energia de nou i alça el vol encara més amunt dels propis núvols per perdre’s en la llunyania d’un cel que ja apunta blavós envoltat per un arc de sant Martí de dimensions desmesurades, l’estel pren via cap a ell fins confondre’s els seus colors amb els de l’arc, volant amunt........., amunt............., sempre amunt...............
Fins que pugui aterrar de nou en un altre lloc, on cercarà de nou una ma amiga que el faci rampellejar cap altres indrets desconeguts, bona sort estel viatgen no oblidis mai portar la felicita’t arreu don vagis.
|
Contactes
Registra´t
