| |
L'HOME QUE VOLIA SER FORÇUT I EL MOCADOR DE LLÀGRIMES
 divendres 11/maig/2012 - 02:56  1714  4
Hi havia una vegada un home que volia ser forçut. Un home que vivia una vida normal, amb una família molt maca i amb una feina que li agradava molt. Era un home feliç.
Treballava molt, perquè ja he dit que li agradava molt la seva feina i no li importava que fos lluny de casa, viatjava de tant en tant i se sentia molt bé perquè coneixia gent arreu a on anava. Tenia molts amics, amics que el veien com un bon home. Aquest home sempre era algú que els ajudava quan ho necessitaven, la veritat es que era una bona persona. El problema es que en el fons no ho era tant com la resta pensaven. Ell feia com si et miressis en un mirall, solia oferir-te amb les seves sabies paraules la teva pròpia imatge i això feia l'efecte de una gran amistat, quan ell només mirava el seu melic. Era egoista però feia veure que no. No perdonava mai a ningú, no creia que la gent es mereixés una segona oportunitat, i no la donava. Fins que un dia no va tenir més remei que donar-la. Un dia, li van fer el mal més gran que li poden fer a ningú. El van trair. Però no una persona qualsevol, que ell se la hagués tret de sobre sense remordiments. El va trair la persona que més s'estimava en aquest món: la seva dona. El pitjor de tot es que la traïció havia passat feia temps i encara el dia que ho va saber semblava que quedava alguna cosa pel mig.
Va resultar que aquest home va descobrir que no tenia una vida tan bona, ni una família tan perfecta i la seva feina que tant li agradava va ser un dels motius que s'allunyés de la seva pròpia llar.
Va renunciar a la feina, amb l'aparença de que buscava noves opcions professionals, però amb la veritat era que no tenia més remei que fer-ho per poder controlar casa seva. Buscar alguna cosa més a prop. Ell deia: m'agrada començar nous reptes! Guanyar-m'ho! Quan la veritat era que no podia fer res més que començar de nou.
Per allà al mig va aparèixer un personatge menut, poca cosa, sense gaire importància, però que en ell va adoptar com a mocador per netejar totes les seves llàgrimes. Li va explicar com es sentia, com era de gran la seva tristor i ella, perquè aquell personatge era una dona, va començar a estimar-lo suaument i a poc a poc sense que ella mateixa ho sabés. Com s’estimen els amics més propers.
Mentre l’home que volia ser forçut anava al gimnàs a fer muscles. A forçar el seu cos. A descarregar adrenalina. A intentar fer-se forçut per fora per poder deixar de patir per dins. Però encara que es va posar molt musculós, cada cop era més dèbil la seva ànima. Ell, que sempre havia estat orgullós, altiu, segur de ell mateix, es va ensorrar com cauen els castells de naips. Va haver de callar tant... va haver de escoltar tant...i tant que li feia tant de mal.
Finalment, ell que va aconseguir ser forçut per fora, va decidir que perdonaria a la seva dona. Va decidir continuar amb la seva vida, pot ser pensant que semblaria algun dia com si ho hagués passat res. Amb el temps. I enfeinat que estava per poder tirar endavant i poder sobreviure no es donava compte de la dona mocador de llàgrimes.
Un dia la va anar a veure, només per parlar una estoneta i ella es va posar molt contenta de veure a l'home forçut...quan ell va marxar, va passar alguna cosa i ella, la dona mocador, es va enfonsar en un pou. Perquè es va confondre i tot el sentiment que havia crescut durant aquell temps de llàgrimes es va tornar diferent i borrós. Va confiar en ell, perquè ara era forçut, i li va dir tot el que sentia i la confusió que tot això li provocava. Perquè ella era feliç amb el seu home i la seva família, per això estava tant confosa i tant malament. A més que les llàgrimes que hi havia al mocador no eren només de l’home forçut, també eren seves, de fa temps, antigues. I el mocador ja estava molt fet malbé de tanta tristor.
Però ell no era forçut de debò, no, només per fora... i li va dir adéu. No va tenir prou força, la seva vida ja era bastant complicada, no volia problemes, els mocadors de llàgrimes no han de donar problemes!! I aquell personatge menut i sense importància va desaparèixer.
No sé certament què va passar després... no sé si l’home que volia ser forçut va continuar fingint que era feliç cap a fora, mentre plorava cap a dins. No sé si va continuar fent-se més forçut per fora, amb la il•lusió que algun dia pogués ser forçut per dins. No sé si el perdó que va concedir a la seva dona va ser de veritat, del tot, amb tot el que la paraula perdonar porta penjant. No ho puc saber perquè jo vaig ser aquell mocador de llàgrimes. Aquell que ell va llençar trencat a la paperera de tant fet servir.
Ara que ja ha passat una mica de temps des de que vaig ser llençada a la paperera...ara ja sé que vaig creure equivocadament que m'havia enamorat de l'home forçut, que no era real, que només va ser un miratje. Ara que ja he acabat de lluitar jo tota sola per aconseguir entendre-ho, entendre’m a mí mateixa. Ara... ja no sóc un mocador de llàgrimes, ara sóc un somriure, perquè estic bé amb el meu marit, en realitat mai he estat malament i mai he estat millor, també amb la meva família, tinc tot el que necessito tenir i el més important ningú m'ha traït mai. Bé, sí, potser compta com a traidor l'home forçut, perquè va trair el que jo pensava que era la seva amistat, que en realitat només havia sigut el meu propi reflex al mirall.
|
Contactes
Registra´t
