| |
MIRRA (PLUJA)...pels més romàntics
 dijous 17/maig/2012 - 06:24  1294  5
Era dilluns i estava plovent aquella tarda.
Mai m'havia agradat la pluja. Em semblava trista, perquè no deixava veure el sol i tot quedava d'un gris blavenc. Em portava records. Mals records.
Aquell dia acabava de baixar de l'autobús, sense paraigua... de sobte una olor a mirra com si vingués de l'aigua que s'acumulava en el sòl formant petits tolls, va inundar tot. Vaig tancar els ulls per gaudir d’aquella aroma. En aquest moment vaig escoltar una veu a la meva esquena.
-Puc?
Ja no em mullava i just va parar un cotxe davant, deixant veure el reflex d'algú que em cobria amb un enorme paraigua. Vaig parar de respirar i el meu cor va començar a bombar amb força..."És ell!", un pessigolleig es va iniciar en el meu estómac fins a pujar a la meva gola. "L' he vist abans!. Petrificada, sense poder moure un sol múscul, sense poder dir res, ni tan sols donar les gràcies.
-Necessites que t'acompanyi Abril?
Tot el meu món va quedar en suspens per un segon, com sabia el meu nom si jo ni tan sols sabia el seu?. Reunint totes les forces que vaig poder, em vaig donar la volta i el vaig mirar. Oh! Els seus ulls, blaus com un immens oceà. Vaig quedar hipnotitzada. Vaig obrir la boca per dir alguna cosa, per preguntar, però les paraules no van voler sortir.
-Disculpa, t'he molestat.
-No, no, no...no. No em molestes. Solament és... bé, Com saps el meu nom?
Els seus llavis es van corbar en un tímid somriure... Ai! Punxada al cor! No sabia si podria suportar-ho o cauria rodona com una nina de drap sense poder frenar la fluixesa dels meus genolls.
-T'he vist abans i... conec al teu germà, ell parla algun cop de tu. Encara que veig que de mi no ha de parlar molt, tu no em coneixes.
Dóna'm forces Deu meu, per no caure i fer el més ximple dels ridículs! No podia creure-ho, Coneixia al meu germà? I jo buscant la manera més casual i innocent de poder creuar-me... amb ell, encara que no estava segura si li hagués pogut parlar... Coneixia al meu germà!
-Bé, això...sí...et conec, però no sabia que coneixies al meu germà. T'he vist a l'estació, agafes l'autobús 11, oi?
-Si, vinc en autobús. Treballem plegats el teu germà i jo en alguns projectes. És bastant simpàtic.
-D'això... i tu com et dius?- vaig gosar a dir.
-Uriel
La meva pell es va eriçar, té nom d'àngel!!! Millor dit, d'Arcàngel. Si l'autobús no m'hagués esquitxat per culpa d'un toll, podria haver mort allà mateix d'asfíxia, vaig deixar d'en-recordar-me que havia de respirar.
-Abril, si vols tinc el meu cotxe aparcat a prop. Et puc apropar a casa, crec que aquest autobús que acaba d'esquitxar-te a la sabata era l'últim que t'hagués portat al poble. Bé, si vols. No vull que et sentis incòmoda anant amb un desconegut. Puc trucar al teu germà.
-Eh!...eh?- no podia pensar, m'estava proposant portar-me amb cotxe??!. Però malgrat la meva feblesa i de la meva evident estupidesa davant de la persona amb la que havia estat somiant els últims mesos, vaig saber reaccionar coherentment i dir alguna cosa assenyada.
- No et preocupis Uriel, tinc el meu mòbil - i amb un gest totalment infantil i idiota l'hi vaig ensenyar en alt amb un ximple somriure. - gràcies per oferir-te, Jordi és a punt d'arribar. Ja havia quedat amb ell.
No estic segura si el meu to va sonar estúpid o definitivament ximple, però em vaig penedir d'haver rebutjat que m'acompanyés a casa.
-Està bé- i va tornar a somriure, i amb aquell somriure el meu món va quedar-se en blanc i solament ell estava al seu centre, emetent tota la llum que havia vist en els meus somnis i aquesta aroma a mirra que em marejava.
-Uri...- va dir ell.
-Què?
-M'agrada abreujar el meu nom.
-Si...d'això es clar!
Atordida, vaig sacsejar el cap tímidament i vaig parpellejar simulant haver rebut un missatge en el telèfon.
-Abril!!!...-Jordi em cridava des de el cotxe.
-Bé, ens tornarem a veure? - va dir Uriel
-Si, suposo... gràcies per oferir-te! - però no vaig moure ni un sol múscul per allunyar-me d'ell. Ni ell tampoc ho va fer.
Al cap d'uns segons que es van fer eterns mentre ens miràvem als ulls sense moure'ns, va sonar la botzina del cotxe del meu germà. Que vols fer! L'inoportú del meu germà, que ni tan sols m'havia dit que coneixia a l'Uriel. Quan arribés a casa el mataria... a poc a poc, fent-li sofrir, grrr!!!
Llavors va ser ell el que va començar a allunyar-se, em vaig donar la volta i vaig caminar corrent fins al cotxe d'en Jordi i un pas abans d'arribar, en el reflex del vidre, com abans havia passat, el vaig tornar a veure, mentre es girava per mirar-me.
-Abril!! Que et quedaràs xopa, reacciona i entra al cotxe!! Es pot saber què et passa? Has vist un fantasma o alguna cosa així? Sembles com embadocada germaneta. No fumaràs res il•legal! Si s'assabenta la mare ens mata als dos. A tu per fumar i a mi perquè creurà que sóc una mala influència. Diga'm que no fumes!
-Va, deixa-ho córrer Jordi!. I arrenca que estàs retenint el tràfic. No fumo!!
-Llavors què et passa?
-Crec que he vist un àngel.
-Ha ha ha ha ha!! Ja veig que fumes i alguna cosa forta. Ja et dic que la mare ens mata.
Des de aquell moment un somriure es va pegar als meus llavis mentre en Jordi ens portava fins a casa. Des de aquell moment la pluja ja no em va semblar tan trista i aquella olor... s'havia quedat impregnada en el meu nas, aquella olor a ell.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
