| |
Poesia que m'ha inspirat este matí, encara no té títol
 dilluns 28/maig/2012 - 08:32  1996  4
este matí , mentre estudiava, se'm ha ideat la vena artística poetissa que tinc :D i la última cosa que faig jo quan m'inspira una cosa, és deixar-la escapar. encara no té títol ni tornada(estribillo), dic lo de la tornada pq molaria fer-la rap. admeteixc suggerències tant d'una cosa com de l'altra, i òbviament, opinions d'aquesta, la meva inspiració: :P
Aquells somriures tant innocents,
Mirades tendres que volien veure cel
I l’arc de Sant Martí, sense que els impedira res.
No podia negar-me a escoltar
Aquelles paraules tant precioses que em vas dedicar
Abans et traslladares lluny de mi, sense cap motiu justificant.
Eres la cosa més bonica que m’havia passat,
El so de la melodia més gratificant,
I el sol que m’il•luminava cada dia al despertar.
No podia imaginar un futur sense tu al meu costat,
Doncs eres la raó per la que vivia,
No hi haven paraules per descriure el que sentia.
El tren es va desplaçar mentre jo estava plorant,
Recordant aquelles històries que mai més serien igual.
Encara que no et donaves compte, jo t’estimava de veritat.
I tu jugaves amb mi, volies anar-te’n, fugir del meu costat
Encara que la teva excusa era estudiar a la universitat.
A la uni hi hava una noia, una tal Sònia,
Sempre estaves parlant d’ella com si fós la teva nòvia,
No gosaves d’estar agust amb mi, però ja sabia
Que alguna cosa no anava bé, i que no tardaria
Algú a desfer els nostres enllaços dels cors,
Omplint de dolor els records,
Deixant enrere la nostra fe i amor.
Eixa mateixa nit estava a la meva habitació, escrivint estes lletres,
Reflexionava sobre els fets ocorrits, pensant si tallar-me les venes
O tenir la esperança de que algun dia et donessis compte
De que continuo esperan-te, estúpidament,
en tot moment estàs a la meua ment.
No puc oblidar-te, m’és impossible, totalment.
M’agradaria saber què d’ací a uns anys
Ja hauràs tingut la teua falsa il•lusió que estaves buscant,
Doncs jo conec la Sònia i ja t’estava avisant
Des fa temps, que ella no vol sortir amb ningú.
Només jugar una estona, i després t’abandona
Com les mares d’alguns animals, amb res es conforma.
Però jo no sóc així,
Jo he nascut per estar amb tu fins a la fi.
Sempre t’he estimat i ho continuaré fent
Encara que baveges per altres noies que només et volen per omplir-se el moneder,
Sense cap objectiu que no siga utilitzar-te per fer verídics els seus desitjos de plaer.
El meu cor continua adolorint-se a poc a poc,
Però al mateix temps té l’esperança de veure el sol.
Quan tornes de la universitat, cremat pel foc
I decideixes donar-te compte de, realment, com sóc.
|
Contactes
Registra´t
