| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de sudn
|
|
| |
No sé...
 diumenge 1/juliol/2012 - 05:18  1604  9
Normalment no sóc gaire segura.
No sé per qué, no és una qüestió de por, és només que em costa evaluar quina serà la millor opció a nivell personal.
Per motius laborals, estic farta de trobar-me amb gent que no sap res de res de la seva pròpia vida, ni qué ha fet, ni qué està fent, ni que collons vol fer-ne. Llavors és molt fàcil decidir. Dir si a aquell individu li convé això o allò o el de més enllà. He estudiat per prendre aquestes decisions.
Per motius personals, ja és una altra cosa... Em costa perquè tinc la sensació que cada decisió que prengui pot ocasionar haver de prendre unes decisions posteriors o unes altres. Com en una cruïlla: si giro a la dreta em trobaré unes cruïlles concretes. Si giro a l'esquerra continuaré trobant-me cruïlles, però seran unes altres, molt diferents. I en cada encreuament encara es va embolicant més la troca, perquè potser el que estic fent és allunyar-me d'allà a on jo volia anar.
Per motius sentimentals, mai es prenen decisions bones, ni dolentes. Aquestes són decisions que es prenen i punt. No hi ha un més enllà, ni un més cap aquí. En els sentiments no hi ha cruïlles, i si hi són, cada gir et porta a un carreró sense sortida del qual s'ha de tornar al camí principal. Els sentiments són la ruta 66.
Per motius aliens, no puc pensar el que em suposarà una decisió d'una altra persona. Per molt que m'afecti. Les decisions dels amics, dels caps, dels marits o dels amants, per molt que puguin influir en la meva vida, se m'escapen. No puc fer altra cosa que esperar, i acceptar, les seves decisions, siguin quines siguin, i vagin cap a on vagin. Una altra cosa és com reaccionaré.
Per motius obvis, últimament vaig una mica perduda. Recordo que quan era petita, jugava amb les meves àvies i la germana d'una d'elles al parxís (em sembla que es deixaven guanyar), mentre li donaven al licor de menta amb sifó. Un dia també hi eren la mare i la meva germana. Érem sis i vam treure un parxis per a sis jugadors. Era estrany... les normes eren les mateixes, però el format ja no. Enlloc de les seixanta-vuit caselles de sempre n'hi havien cent dos. A part de convertir les partides en una epopeya de dues hores, em vaig sentir fatal, m'havien canviat el parxis quadrat per un d'hexagonal. En mataves una i en comptaves vint, com sempre, però n'havies de matar moltes per arribar a casa. Aquella tarda no vaig guanyar... doncs ara estic una miqueta igual, amb diferències, però amb la mateixa sensació: m'han canviat el terreny de joc. Sé quines són les normes (o quines haurien de ser) i sé que sóc capaç de dur-les a terme, però m'incomoda la situació. Jo estava acostumada a un ambient, a una relació, a una família, a uns espais, a un parxis quadrat... i ha volat tot. M'està bé... de fet, ho he decidit jo mateixa, i ja m'olorava quines podien ser-ne les conseqüències, però em sento extranya. Ara mateix, és diumenge al matí, normalment seríem al bar de la cantonada a aquesta hora, llegint el diari i prenent un esmorzar d'aquells que et revifen, de forquilla. En canvi, sóc a casa, havent esmorzat un café amb llet i galetes maria. Les coses canvien, ens hi hem d'acostumar, i sempre per les decisions que prenem. Som responsables de les nostres decisions.
Potser massa, també estaria bé prendre decisions que no ens afectessin de tant en tant.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
