| |
Aquell Maleït Xiulet...
 divendres 20/juliol/2012 - 10:54  1299  1
Li vaig partir la mandíbula al vent d'un cop de puny. No podia aguantar més aquell maleït xiulet que se'm clavava al cervell. M'estava tornant boig. M'estava emmalaltint per dintre. Era com una sirena naviliera que m'avisava en tot moment que m'havia submergit a l'Infern. Una autèntica bogeria. Abrasat per fora i congelat per dins. Passant nota al meu cervell, un darrere l'altre, dels meus pecats. Apuntant en la primera columna els que mai em perdonarien. I en la segona tots els que em feia l'efecte que mai m'atreviria a confessar.
Ballant el meu últim vals amb aquell xiulet infernal no vaig tenir ni temps a repassar les fotografies que componien la meva vida. No vaig tenir temps ni per als comiats. Una a una van anar passant les fotos i en cap vaig veure res destacable. Dies foscos i infausts. Nits insomnes. Albes marcides. I la resta retrats en blanc a l'ocàs. Una vida de merda més, descurada i ensorrada, que es precipitava a l'abisme dels oblits. Una vida teixida a mà en la qual vaig deixar per a demà tot el que em vaig proposar. Una vida grisa allunyat del ramat. Un naufragi llunyà que, des de ben petit, ja vaig tenir molt clar.
Deixo a les meves esquenes un meravellós llegat. Compost per centenars de diaris que també vaig deixar en blanc. Un parell de picades d'ullet a cada vici i un mirar cap a enrere amb una ganyota. Un anar i venir sense sentit que em va portar a totes parts i que ningú es va atrevir mai a compartir amb mi. Un bagul de secrets que em porto amb mi. I un senyal de perill per si algun dia m'hagués atrevit a dir-te a la cara el que sempre vaig callar. Un avís de “tingui vostè cura”. Un parell de multes sense pagar. I en un munt, sense obrir, totes les cartes del banc. Un parell de forats a les butxaques dels meus texans. I em porto també amb mi la mirada, en aquell ball amb orquestra de poble, que mai varem creuar.
M'aixeco de la taula arrossegant la cadira. Em fa molta por pensar que algú s'hagi equivocat. I que m'hagin portat, sense previ avís, al Cel en el qual mai vaig creure. M'horroritza pensar que em vagin a portar a la taula el compte de tots els meus pecats. Que adjuntin factura, i justificant de recepció, per triplicat. M'horroritza rendir comptes al Déu de les mans brutes. Un maleït traspapele clàssic cortesia de qualsevol subnormal al seu despatx. I baixar el cap fins a enfonsar la meva mirada entre les meves sabates. I aquell xiulet, aquell maleït xiulet, no cessa. Aquell maleït xiulet que tan sols escolten els bojos dintre dels seus caps.
|
Contactes
Registra´t
