| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de ventaigua
|
|
| |
I AVUI QUI RECOLLIRÀ LES MEVES CENDRES?
 diumenge 22/juny/2008 - 03:56  1314  3
Avui vos parlo de cansament, avui vos parlo de dies llargs i sense sentit, avui vos parlo de hores perdudes.
És inevitable que fins hi tot la persona més somiadora del món tingui que tocar de peus a terra, és inevitable que senti com la amargor de les meves il•lusions es desfasin com sorra entre les meves mans i que el meu cor es senti lligat, emmordassat i dèbil davant tanta interferència.
M’arrossego pels carrers intentant trobar una mirada de compressió, tanco els ulls al sentir l’olor d’algú que passa pel meu costat i això em fa bategar el cor més depressa, obro els ulls i ja hi tornem a ser! Un rastre humit que s’enganxa a les meves parpelles, que em fa un nus a la gola tant fort, que fa mal.
Segueixo caminant amb la sensació de que trobaré alguna cosa que em farà sentir millor o que simplement per un instant aixecaré el cap i em trobaré a la persona que estava esperant. Em pararà, jo el miraré i amb les seves mans dolces i delicades netejarà les llàgrimes i amb el petó més tendre curarà les ferides més profundes.
Però com he dit abans fins hi tot la persona més imaginativa te un final, i de moment segueixo caminant pels carrers foscos, bruts de tantes vegades passejats i cansats també d’aguantar les meves histories i els meus passos curts.
Obro les mans per sentir el vent entre els meus dits torno a tancar els ulls. Asseguda a la voreta del mar com una nena petita. Escolto les onades del mar, amb totes les meves forces somio que almenys ell em besi els peus. M’estiro a la sorra, miro la lluna, l’espectacle més meravellós del món és com veure un àngel que et somriu des de el cel.
M’adormo amb els cabells plens de sorra amb la roba regirada.
Per que sento aquesta soledat dintre meu? Per que em sento tan cansada de ser qui no sóc només per a que la gent sigui feliç al meu costat?
Potser és la meva tasca dins aquest món, ser dolça, comprensiva, generosa amb la primera persona que em passa pel davant. Avui el dia s’ha fet massa llarg per a mi, les hores m’han fet pensar i el sol s’ha anat morint en mi. I ara qui recollirà les meves cendres?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
msanc |
Les recolliré i faré un arbre, ventaigua!!!!
Sunday, June 22nd 2008, 4:43 PM
Recolliré les teves cendres i els hi donaré vida ventaigua. L'energia, com ja saps, no es crea ni es destrueix, es transforma i això és el que hem de fer, donar vida a allò que ara et sembla que està mort, però...noooooooooo, no està mort, molt al contrari, està ple de vida i saviessa, ja veus...ets dolça i amb la teva dolçor creixerà un arbre que donarà els seus fruits ben aviat.
Ja ho veuràs
Mónica
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
