| |
1.Sorpresa (I)
 divendres 12/octubre/2012 - 09:02  989  5
Feia molt de temps que no xatejava. Des que sortia amb la Roser que no havia deixat de parlar amb desconeguts a través d’internet. D’alguna manera, era lògic, ja tenia amb qui passar els vespres, ja no necessitava asseure’s davant l’ordinador i deixar que passessin les hores llegint històries de gent sense cara ni nom, sovint avorrides i mal escrites.
La Roser havia estat un punt i apart a la seva vida. Per primera vegada havia deixat la família per anar-se’n a viure lluny de casa, amb parella. Amb ella va complir el seu somni, d’esquivar els barrots protectors dels pares i conviure amb llibertat amb qui realment estimava. De fet, encara diu que aquell 11 de setembre, coincidint amb la diada, va ser el dia més feliç de la seva vida.
Però les coses es van tòrcer. S’estimava la Roser, i tant que sí, però amb el temps va veure que mai no podria ser més que una amiga. Era na noia molt guapa, se’n recordarà tota la vida. Feia metre setanta, una mica menys que ell. Tenia el cabell castany, arrissat, i uns ulls verds que només de veure’ls queia d’esquena. Se l’estimava mot, perquè a més era molt agradable, i tenia una conversa àgil i enginyosa a la vegada. I també la recordava al llit, aquelles nits llargues que començaven poc després de sopar i que s’acabaven ben tard a la matinada.
Era espectacular. De petita, la Roser havia fet ballet, i encara mantenia aquella figura esvelta i a la vegada d’allò més flexible. Només de tancar els ulls recordava aquelles postures increïbles, com s’encongia enmig dels llençols i s’erigia sobre seu, per gaudir una altra vegada del sexe. Follaven gairebé cada nit, i alguns dies, sobretot els festius, també a mig matí. Normalment havien sortit la nit anterior, i començaven a jugar sobre el matalàs fins acabar amb el més gran dels palers.
Però tota aquella passió es va esvair, de mica en mica, de cop i volta. Ja no es deien cosetes a cau d’orella. Ja no es regalaven petits objectes en dies aleatoris, sense que coincidís amb cap data significativa. Ja no sortien a sopar entre setmana. Ja no es feien carícies trapelles. Ja no es quedaven adormits al sofà, mirant la pel•lícula d’acció de TV3 dels dijous al vespre. I així van passar els dies, fins arribar a aquella conversa inevitable.
-Carles, hem de parlar.
-Sí, ja imaginava que m’ho diries.
(Continuarà...)
|
| |
|
Contactes
Registra´t
