| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
Cirerers en Primavera
 dijous 25/octubre/2012 - 06:11  1486  6
Vas arribar com ho fan els tornados. Arrasant tot al seu pas. I deixant, per triplicat, constància d'un futur erm durant més temps de l'acordat. Vas arribar amb pas ferm i amb unes ganes terribles de deixar petjada. Una petjada imperceptible, però perenne, com ho són les guerres de curta durada. Com ho són les onades dels mars en els que et somio. Com ho són les nits sense llum, i com ho són els dies que m'obstino sempre a esborrar i que apareixen, sempre als calendaris vestits de negre, de nou.
Vas arribar sense avisar com arriben els estius i els hiverns. I vaig somiar fer amb tu, com somiava Neruda, el mateix que la primavera fa amb els cirerers. Vaig somiar llançar pel penya-segat de les meves pors tots els rellotges del món. Per detenir aquest món tan meu en els teus llavis com si fos nostre. Posar-me en la teva boca i dormir-me en cada petó. Dormir despert i acceptar amb un somriure morir en cada intent. Mostrar les meves cicatrius nu i portar-te de la mà a recórrer cada port. A enredar els nostres peus amb les onades dels mars en els que et somio.
Vas arribar i no trobo la casella de sortida en aquest tauler d'escacs. Va perdre de ben petit reines i reis. I cada vegada que em trobo em torno a perdre. Navego a cavall de les teves mirades. Navego en un vaixell de vela al que el vent mai ha tendit la seva mà. I he après, en un curs intensiu al qual porto mil anys, a gaudir de la calma. A bressolar-me en el mateix bressol en el que es bressolen els mars en els que et somio. Com ho són els penya-segats des dels quals salto sense témer la caiguda. Com ho són els esglaons de pedra que em condueixen, una vegada i una altra, directe al cim.
Vas arribar amb el somriure engalanat, com en una Festa Major. Vas arribar, i l'asfalt sota els nostres peus es va disfressar de camp de roselles. Vas arribar amb la teva paleta de mil colors i vaig abandonar la meva escala de grisos a l'armari. Allí alimenta amb summa cura a una colònia d'arnes. Allí es podreixen els records, a les butxaques dels abrics sense amo. I ho veig tot més clar. Menys ennuvolat. Col·loco la mà al meu front i miro a l'horitzó sense por. Allí deixaré ancorada la meva mirada, al costat de la teva, al fons dels mars en els que et somio.
Vas arribar amb les dues mans tendides. Vas arribar fa temps, i des d'aquest mateix instant t'espero. Vaig aprendre de les teves pauses. I vaig aprendre dels teus gestos. Tant vaig aprendre que gairebé no em cap el cor al pit. Tants colors i tants silencis. Tantes mirades i en totes em perdo. Tants estels, tants firmaments. Tantes onades i tants mars, i en tots et somio.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
