| |
Orgànica consciència
 dilluns 10/desembre/2012 - 08:30  1304  6
9:00
Primer el cap, després el coll, l’esquena, el ventre, la cua, i les potes. Una força devastadora em xucla. He entrat dins un receptacle cilíndric. La llum ha desaparegut i només la humitat llefiscosa i espessa impregna tota la meva pell, mentre l’alta temperatura penetra milímetre a milímetre pels meus porus, fonent un a un i ràpidament cada un dels pèls que cobreixen la meva pell, convertint-los en matèria digerible. Poc a poc, els meus ulls, ja habituats a tanta negror, es tanquen i entro en un son profund i regressiu, mentre encongeixo encara més el meu cos ja vençut i allibero el meu últim alè.
8:50
A penes entra l’aire dins meu: tinc la vista i el cos fix i completament immòbil per tal de poder percebre amb més claredat els moviments de rere les canyes seques. Ja la veig! Grossa i apetitosa com cap altra, fosca, i distreta en el seu món de terra, insectes i supervivència. No puc fer res per controlar la saliva que emergeix de la meva boca a conseqüència d’el desig irrefrenable de tenir-la dins meu. Em convulsiona tota la llargària del meu ésser, que intento dissimular per tal de no ser descoberta i pedre, així, l’objecte apetitós del meu desig. La llèngua es belluga sincopàdament i, de cop, sense pensar-ho, només per pur instint, surt de la meva boca i arriba, tan llarga ella i bífida, a tocar-la i encargolar-la amb força i decisió per portar-la a aquell punt únic i delerós del meu coll per empassar-me-la sencera fins al començament de l’intestí. UAPSSSSS… GLUPS … AUAUAUAUAUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU…..
11:30
Ostres, ostres, ostres … Per què té el ventre tan inflat? És llargaruda i prima, i només una bola com una pilota de tennis la distreu de les seves línies rectes i llargues i de pell clapejada. Que bonica que és ara que no es mou! Potser medeix un metre? No, no hi deu arribar. O potser si? La seva postura encara és sinuosa … i dorm … No m’imagino com deu ser per dintre … té els mateixos colors que per fora? I la pell? Com de ser de gruixuda? I traspassada la pell? Hi ha alguna cosa més? Aquesta bola … es deu haver mort ofegada, segur! Vaig ràpidament a la cuina, agafo el ganivet més afilat que trobo i m’afanyo a obrir-la, de dalt a baix, ei … a poc a poc … no sé si riure o plorar de l’emoció que sento i que em fa palpitar el meu cor més enllà del pit. Els ulls oberts com taronges i sense bellugar ni una parpella a l’espera de veure què hi ha més enllà de la pell clapejada, a poc a poc, tan lentament com puc, aguantant l’emoció, enfonso la punta del ganivet en el ventre tou de la serp i … començo a tallar i a tallar lliscant, tot sentint com s’esberla la pell prima i gruixuda a la vegada, quan, un esglai … inesperat … surt de la meva boca i pronuncia dues paraules, clares com el sol: una rata.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
