| |
"La salvatge"
 dilluns 24/desembre/2012 - 02:28  1522  3
Fragment de “La salvatge” d'Isabel-Clara Simó:
No sap què li ha injectat, però no és la mateixa sensació de sempre: està relaxada, sense son, i sent pessigolles a la base del coll, com si li brollés el riure. No sap què li estan fent, però està calmada, en pau, i no sent cap inquietud. Fins i tot, sent un benestar que se li va estenent per tot el cos. Ara la seuen en una cadira recta, de braços, i li fan repenjar el cap. Quina cosa, li posen una garlanda de flors al front. Per què li obren la boca? Es posa a riure i no pot, sense saber per què vol riure ni tampoc per què no pot.
Té el cap subjecte, amb una corretja, a una butaca dura. I una altra corretja li prem la mandíbula inferior. Ben premudes, les corretges la obliguen a mantenir la boca oberta. La sala és inundada de llum del dia. En Quim està obrint un munt de caixes i en treu objectes.
- Escolta, noia: espero que no et moguis, perquè, si no, et faré molt mal. No ho he fet mai, i espero comptar amb la teva col·laboració... Que em sents? Mira: ho he de fer. És necessari. Completament necessari. Ho faig per tu, saps? He d'impedir que et vegis amb ningú, que et lliures a ningú. He d'aconseguir que facis fàstic. És l'única manera. I creu-me: ho sento molt. Molt més que tu mateixa.
No pot parlar, però li queda una mica de senderi, i surt de lensopiment inicial: què vas a fer-me, Quim? Per què? Per què? No em facis mal! No em desfiguris... Però, amb la boca oberta, només gemecs surten dels seus llavis.
Ell va dient tot el que fa. Ella espeternega, inútilment: està completament lligada, immobilitzada. Idiotitzada. Aniquilada.
- No creguis que va ser fàcil aconseguir-ho. Aquell enze de dependent de la botiga de material odontològic volia de totes passades veure les meves credencials de metge. Uf, quin pesat! I, sobretot, vaig haver de ser molt hàbil per justificar que volia aquestes eines antiquades. Caram, no podia comprar un equip de turbina d'aire...! Massa aparatós. I, a més, jo, que vaig estar una temporada amb un dentista, només sé manipular aquest aparell amb motor elèctric.
Li diu que no s'espanti, que ni li farà mal. Que no intenti moure's, perquè, tot i estar tan ben lligada, pot foradar-li el paladar.
- Seria horrorós, Dolores. I jo no t'ho sabria curar. Ja em diràs amb quina excusa anàvem a veure un metge. Mira, ara t'injectaré a les genives una bona dosi de novocaïna. Amb dues punxades n'hi haurà prou. La segona ni la sentiràs: com si tinguessis les genives de fusta. Oi que és igual com quan vas al dentista? Però ho faig per tu, noia. Per protegir-te de tu mateixa. No t'amoïnis, que tinc altres dosis: quan et passi l'efecte et farà molt mal, saps? Ai, nena meva, com ho lamento!
El contraangle està proveït d'una broca d'uns dos centímetres de llarg i un mil·límetre d'amplada. La broca és de diamant.
- Saps? No estaràs gens maca, i serà impossible que algú et faci mai un petó. Però per mi seràs la mateixa. No necessitem ningú, tu i jo.
La fressa esgarrifosa i enervant comença. La broca es fica a les vores dels incisius de dalt. Li deixarà els quatre incisius superiors en forma triangular: dents de tauró, com punxes terrorífiques. Ella crida guturalment, tot i que no sent dolor, i ell ha de parar per deixar-la respirar, perquè s'ofega amb la seva pròpia saliva. Fins i tot li acosta un got als llavis perquè glopegi, però amb aquella postura l'aigua cau de la boca i li xopa la brusa, que encara porta posada.
Ha durat una eternitat.
La Dolores s'ha desmaiat. Quan es desperta, és al seu llit. Un terrible dolor li omple la boca. Es mira al mirall i crida, embogida. Tot és tancat i en Quim no hi és. Cerca per la casa, trencant tot el que toca, alguna mena de calmant. Els llavis els té inflats i petites estries de sang li esquerden la llengua, com la pell d'un llangardaix. Sembla un animal salvatge i carnisser que acabés de mossegar i de menjar-se el cos bategant d'una víctima abatuda i que encara regalima sang.
És una imatge paorosa: xiscla de dolor, la polpa de les dents trencada, quatre triangles de traç insegur com uns ullals, els llavis regalimant sang, ferits amb plagues. Cridant salvatgement. Desesperant-se de dolor. El raciocioni perdut completament.
|
Contactes
Registra´t
