Benvingut/da al meu bloc!

Pelacanyes ha escrit 90 articles i te 530 comentaris. L'últim article ha estat fet el 22/12/13

perfil de'n(na) Pelacanyes | àlbum de fotos de'n(na) Pelacanyes

Factible

Saturday, January 19th 2013, 9:46 AM

Confiança i límits han d'estar ben clars i definits per a tenir una amistat com la que tu vols tenir. Conversar o/i intercanviar correus amb una persona que no es veu realment ajuda, i parlo des d'una experiència pròpia positiva. Tanmateix, crec que en el teu cas podria arribar a ser contraproduent perquè necessites quelquom més que un/una confident. El potencial de les implicacions emocionals podria descontralar-se i causar més mal que bé. Per a tu, molta sort!

Penso que tots teniu raó

Saturday, January 19th 2013, 7:24 AM

1.- No es pot forçar la situació per arribar a tenir una amistat. Si es el cas, arribarà quan hagi d'arribar.
2.- Necessito quelcom més que un amic a la meva situació actual. Ja he pres nota i estic a l'espera d'ajuda des de l'Associació Espanyola Contra el Càncer.
3.- Tot plegat, potser ha estat una fugida endavant, pensar que era una via ràpida per sortir-me'n del meu estat actual.
Gracies pels vostres consells i la vostra complicitat

Si

Saturday, January 19th 2013, 6:28 AM

És possible, és clar q ho és.
L'amistat, arriba no saps ni quan, ni com,
senzillament quan ha de ser, és.
No es pot forçar.
L'amic el reconeixes amb el temps, quan l'amistat està ben establerta.

M :-P

La meva opinió

Saturday, January 19th 2013, 5:48 AM

Tots nosaltres et podem donar la nostra opinió, i de bona fe, però ets tu qui ha de prendre decisions. En primer lloc crec que hi pot haver amistat virtual, el mitjà permet arribar de seguida a un alt grau d'expressió de sentiments íntims tant amb homes com dones (no estic parlant de 'lligar') però com ja t'han dit cal veure que aquesta amistat, si és dona -i crec en l'amistat home/dona- no comporti res més. Dit això, però, crec Llobarro que el que t'aniria bé és parlar amb un psicòleg/a. Hi crearies un espai propi on podries ordenar idees, desfogar-te del tot, on no se't jutjaria en cap moment, on des d'una perspectiva professional se't podrien facilitar estratègies, on no hi hauria implicacions emocionals que podrien enrarir la relació... Òbviament no se't solucionaria cap problema per art de màgia, la feina personal sempre l'ha de fer un mateix... però és una bona estratègia. Jo, en un moment molt complicat de la meva vida ho vaig fer, i per mi va ser l'opció encertada.
Una abraçada!

llobarro

Saturday, January 19th 2013, 2:43 AM

Totalment d'acord amb la purpurina i la selva i també dir-te q sí crec possible una amistat virtual, amb o sense coneixença. Potser he tingut sort però he trobat i també conegut persones fantàstiques.

Et ben asseguro

Friday, January 18th 2013, 7:23 PM

que aquí al xat es poden fer amics/amigues, confidents i amb tot el respecte que vulguis.
Com diu la Purpu, fes el que hagis de fer.
Una abraçada

A veure...

Friday, January 18th 2013, 7:18 PM

jo vull una amistat i això es fa amb temps i amb el temps veus si realment es un amic/amiga de debò.
No vull tenir un jo virtual que no tingui res a veure amb mi, ni fer-ho servir per evadir-me de les meves responsabilitats.
Vull algú amb qui poder parlar i escoltar, deixant molt clar des d'un començament on comença i on acaba l'espai de cadascú.
Agraeixo els vostres comentaris, amb ells he fet palès que part dels meus temors i dubtes tenien una base (sempre en veuen més quatre ulls que dos, hehehe).
Arribats a aquest punt... s'admeten sugerencies
Gracies a tots i totes, sou molt grans

Sobre la virtualitat

Friday, January 18th 2013, 5:32 PM

Llobarro: personalment crec que no és fàcil reconèixer quan, com i quina força ens empeny a idealitzar/diabolitzar (tot és possible) a les persones que coneixem en el món virtual (el xat, un forum, etc.). Penso també que si bé en un forum i en un xat puc 'ser' JO d'una manera inusual i irrepetible en la vida 'real', de fet, crec encara amb més convinció que el (bon) lligam que pugui viure virtualment, quan més s'apropi al què faria en la vida real, millor és.

També és conegut el fet de la projecció en la virtualitat dels xat o de les second lives, la transferència en l'altra persona de qualitats i pensaments que nosaltres volem veure, però que la persona, en la seva qualitat virtual, mai podra mostrar/ser realment (excepte si el la coneixença es transforma en una troabda real - la vida real, telefons, visites, problemes, etc.).

Aixo no treu que, i aquí veig jo alhora la fescinació i el petit/gran perill de la virtualitat, quan parles amb algu, quan comparteixes coses, i si tans sols queda amb un 'beset', o una escolta, un digues-me... un somriure, una broma inesperada... la cosa més infima que et sigui plaent, això crea una petjada en el temps, una petjada de vivència. Aquesta petjada doncs, comparable a una petjada sobre la neu tendra, polsim, recent caiguda pot perdre's, fers-se il.legible sota la neu nova, o a causa del vent, amb la pluja, amb altres petjades. Si però la petjada t'agrada ... la recordaràs. Es a força de petites vivències (només) imaginades que sense adonar-nos permetem que algunes petjades prenguin cos en nosaltres i es converteixin també en records i en records de records... I això ja no és virtual. Perquè el què és clar és que la nostra sensació de record no ens la inventem. No ens inventem el que sentim quan llegim una cosa que ens agrada o que no ens agrada. No ens inventem el reconfort o la inspiració que ens provoca una frase inoportuna, o perduda, o no dita entre totes les altres... (és el que em va passar a mi mateix amb la poesia de Marçal i amb el text de Krishnamurti després d'haver-los llegit vàries vegades!). La vivència de la virtualitat és una vivència malgrat tot real. Per mi és això el què complica una mica el caràcter real d'una relació virtual (excepte, com deia, si la virtualitat només és el pont d'una experiència real: intercanvi de n. tel., trobades, etc.).

No cal dir que parlo de qualsevol tiups de relació i de manera general.

Jo crec que no necessites cuestionar-te sobre la fidelitat. També crec, si es dóna o vols que la persona amiga sigui una dona, que hauries de romandre serè amb tu mateix i evitar de projectar en ella sentiments afectius. En grans situacions de crisi personal és fàcil 'caure' en això. No és amor/afecte el què et falta (és la meva manera de dir-ho i veure-ho), ja que és d'allò que en dónes cada dia un munt.

Aqui m'aturo, no és a mi de dir què et falta;-)
La calidesa de l'amistat, si, confirmo, és molt reconfortant.

Res millor que l'amistat

Friday, January 18th 2013, 3:34 PM

No hi ha dubte que fas tot i més per ajudar la teva dona. Potser estaria bé que fessis tot el necessari per ajudar-te a tu mateix, ets tu qui poses els límits. Petons.

Si que es posible

Friday, January 18th 2013, 2:56 PM

Però ...em sap molt greu, Llobarro, però crec que es possible que realment necessitis fins i tot mes que això .
Mira, soc una persona molt pragmàtica, amic. I amb les teves circumstàncies, es lògic que una part de tu es vulgui evadir . Per que segurament la que es la teva amiga i confident , ara no està per la labor, degut a la seva malaltia.
Quan es passa un problemon com el que tu tens a casa , cadascú mira d'enfrontar-ho com millor pot, o sigui que fes el que et calgui per continuar estant a casa amb l'esquena dreta donant el suport a tothom. Es el meu consell.

És clar que sí !

Friday, January 18th 2013, 2:40 PM

Primer de tot, has de saber si és algú en qui pots confiar.
I segon, saber clar quins són els límits que us poseu.
I tercer, posats a fer, explica-li a la dona que tens una amistat virtual (i prou); no hi veig cap mal en tenir-ne una, però millor que ella en sàpiga alguna cosa abans d'imaginar-se altres coses.

Llobarro

Friday, January 18th 2013, 2:23 PM

Si ho fas de fer vigila no sigui amb una dona i si ho fas assegurat-en molt i molt bé abans de confiar-hi plenament.
No és per res però no és fàcil confiar i menys en qualsevol d'un xat, et pot dur a engany.

Abril

Març