| |
La capseta dels somnis
 dijous 3/juliol/2008 - 07:07  1383  3
Li agradava anar a la botiga dels seus avis, allà tot feia una olor diferent i els records es perfilaven encara cada cop que creuava l’arcada centenària de l’entrada principal. Era una tenda molt especial per a ella; els seus primers passos, les seves primeres paraules, aquells deures que cada dilluns per la tarda compartia amb l’avi Marcel…perquè ara, l’Andrea, només tenia 9 anys.
La botiga d’antiguitats era la seva segona casa, era de fet, la casa dels avis perquè allà havien viscut tota una vida…Encara ara, cada mati, els ulls de l’avi Marcel s’omplien de joia quan obria, amb tota puntualitat, la porta de l’antiqüari.
Aquell dilluns l’Andrea, com de costum, feia els deures darrere el mostrador. Es mirava el blanc pur dels cabells d’aquell avi a qui tant s’estimava, el somriure etern que s’havia dibuixat a la vora dels seus ulls i a sota del nas…L’avi, com si hagués llegit els pensaments de la petita, s’alçà de la seva cadira tot dirigint-li un somriure de complicitat…Com una ombra, amb passos àgils i silenciosos, es dirigí a l’armari més antic que hi havia a la botiga i obrí una petita porta…L’Andrea observava amb una atenció especial el rostre del seu avi, ara més il.luminat que mai. El Marcel, tragué una caixeta molt petita de l’armari i, amb mans de cotó, la sostenia tot apropant-se a la seva neta amb una expressió misteriosa i il.lusionada...
- Ara, Andrea, ha arribat el moment d’ensenyar-te una cosa…- I amb les mans tremoloses per l’emoció va deixar cuidadosament la capseta a sobre de la taula. Amb un gest àgil i la mirada clavada a la de la seva néta, va obrir-la…En aquell instant, un núvol de màgia s’estengué per tota la sala…i la petita observava amb atenció com una ballarina, vestida amb pols de lluna, dansava al so d’aquella melodia tant especial…
- Aquesta, Andrea, és la capseta dels somnis de la nostra família. El meu avi li va donar al meu pare, i aquest me la va donar a mi i jo, petita meva, te la dono a tu perquè malauradament el teu pare ens va deixar ja fa anys…No et pensis, princeseta, que es tracta d’una capseta de música normal i corrent…no pas Andrea meva; es tracta de la capseta dels somnis. En aquesta, tots nosaltres hem anat guardant els nostres somnis i il.lusions, per això petita quan tinguis un somni l’has de dir ben fluixet i guardar-lo dins la capseta, fes-ho amb molt de compte, que no se n’escapi cap, perquè algun dia, quan pensis que els teus somnis ja no poden anar més enllà…l’obriras i tots els nostres somnis, tota la nostra il.lusió, petita meva, seran teus…i et donaran la força per continuar cercant aquells somnis que ja creies oblidats o impossibles de fer realitat…A partir d’avui, princesa, vetllaràs pels nostres somnis, pels teus…fins que arribi el dia, que els teus fills els vetllin per tots nosaltres...Has de recordar que com més somnis hi hagin, més màgica serà aquesta capseta…- L’avi dotava les seves paraules d’un caire místic, màgic, dolç...com cercant dins el cor infantil de la seva nena totes aquelles esperances que sovint s’esborren amb el temps.
L’avi Marcel abaixa la tapa de la capseta i amb somriure plàcid i dolç acarona la seva neta. Els seus ulls, verds com la mar i immensos com el cel, li retornaven aquells anys de joventut ja passats, i el seu cor, vell i savi, pressentia que encara tenia molt temps per explicar-li totes aquelles coses que l’ànima guarda per sempre més.
L’Andrea, somreia absorta enmig de tots aquells somnis que havien sortit de la capseta de música…i tot i que la melodia ja no sonava, la seva ment la repetia per sí mateix una i altra vegada. No la volia oblidar, no volia que un moment tant especial s’esfumés amb el temps...
Quan l’avi Marcel va morir, l’Andrea ja tenia 20 anys i la capseta plena de somnis…Misteriosament, aquell mateix dia mentre les seves llàgrimes es confonien amb un somriure dolç i nostàlgic, va escoltar dins el seu cap la veu d’aquell avi que tant s’havia estimat:
- Ara, princesa meva, és hora d’obrir la capseta dels somnis per fer-los realitat...
|
| |
campbell |
Realment, he kedat de pedra
Friday, July 4th 2008, 12:23 PM
Doncs sí. Petrificat. Ja fa una estona que he llegit el relat, però fins ara no m'he recuperat suficientment per poder deixar aquest comentari (amb els ulls tèrbols, però una mica menys humits). M'has transportat a un món que gairebé no recordava. En el meu món no hi ha capsetes, i el meu avi no tenia el cabell blanc, ni tansols botiga... però ¡per Déu!, qui ha tingut un avi entranyable sap el que suposa evocar-lo! Gràcies per fer-me tornar a la memòria l'avi de qui, malauradament, cada cop recordo menys coses.
|
 |
campaneta |
Un conte fantàstic
Thursday, July 3rd 2008, 11:47 AM
Hola Alinais, he llegit el teu compte i l'he trobat precios, fins i tot m'ha fet caure la llagrimeta.
Es nota que t'agrada la màgia que conté els sentiments i que ets molt tendre i molt somniadora.
M'has transportat a un passat molt poc llunya, quan va morir el meu pare, jo vaig perdre una pare, una amic, un company de jocs, un aliat en totes les fases de la meva vida, però les meves filles que més o menys deuen ser com tu, van perdre l'avi estimat que vivia per veure-les contentes, que només obrien la boca i ja corria a buscar el que demanaven, la mà forta amb la que les va guiar de de nenes petites a dones, però a elles, com a tú també els queden els somnis que els va transmetre mentre els explicava contes dia rere dia.
|
|
|
Contactes
Registra´t
