| |
La caixa misteriosa
 dilluns 22/abril/2013 - 07:05  1384  4
És una sensació extranya...
Ahir al vespre, quan tornava cap a casa en tren vaig "conèixer" algú. I poso conèixer entre cometes perquè realment no en sé res, ni el nom, ni les circumstàncies, ni res.
Jo anava mirant per la finestra, amb una llibreta oberta damunt els genolls i anava escrivint coses meves mentre pensava en el per què de l'existència i de la pèrdua.
Va pujar a Castelldefels o a Gavà, no ho recordo. I es va asseure al seient de davant del meu. Duia una bossa de mà enorme, on hi devien cabre totes les coses que un es pugui imaginar, com en una mena de bossa de Mary Poppins real. Tenia una capsa damunt les seves cames. La capsa era del tamany d'una capsa de sabates, però no ho era. Suposo que és la típica caixa per guardar-hi segons qué, amb un estampat de puntets o estrelletes, no ho recordo. L'aferrava amb força, no volia que se li escapés d'entre les mans per res del món i tenia la mirada perduda. Uns segons més tard, dues llàgrimes li lliscaven galtes avall mentre continuava amb la mirada fixa en un punt que només ella veia.
Era una noia molt joveneta, dubto que tingués la majoria d'edat. I tenia un rostre molt tendre, potser per l'efecte de les llàgrimes o de la mirada extraviada. Jo intentava continuar escrivint però no podia, no podia evitar mirar-la de tant en tant i constatar que seguia plorant en silenci, sense grans esgarips però també amb valentia, sense amagar-se.
Aquestes situacions són complicades per mi, no he sabut mai massa qué s'ha de dir en un cas així, no sé qué necessita sentir d'un desconegut, si és que necessita sentir alguna cosa enlloc de continuar en el seu silenci privat, tant necessari de vegades.
"Ets escriptor?" em pregunta. "Ho intento" responc jo sabent que estic mentint, perquè realment mai he intentat ser escriptor, tot i que escric compulsivament. Esbosso un somriure i el respon. Té un somriure preciós, que no es mereix que cap llàgrima l'oculti. Hi ha una estona de silenci. Tinc ganes de dir-li que no es preocupi, que segur que tot s'arreglarà i que amb el temps recordarà aquell mal tràngol com una anècdota. Però no dic res, em fa vergonya. Finalment li dic que segurament no val la pena i em diu que si que ho val. Un altre silenci. No li vull portar la contrària i callo mentre penso que si el motiu del seu dolor és un noi, segur que no val la pena. Li comento no sé quina tonteria de portes que es tanquen i finestres que s'obren i jo qué sé i em respon amb un fil de veu.
Anem intercanviant frases de tant en tant, de manera intermitent. Ella em mira sense vergonya amb llàgrimes als ulls.
Va a donar-li aquella caixa misteriosa a algú i se'n torna. Finalment arribem a la nostra destinació, que és la mateixa. Ens despedim amb dos petons i marxem cadascú cap a un lloc diferent.
El cas és que des d'ahir que no me la trec del cap. No es tracta de cap enamorament a primera vista ni res d'això, no es tracta de retrobar-la ni de cap argument de pel·lícula. És només que va despertar en mi com una mena de sentiment paternal (jo paternal?!). Es només que em va deixar preocupat i se m'han acudit durant la nit i el matí d'avui cinquanta coses que probablement li haguessin anat bé de sentir. Sempre igual, en arribar a casa és quan hi caic: "li hauria d'haver dit això i allò". No crec que la trobi mai més, la ciutat és molt gran i hi ha massa gent. Només m'agradaria que sabés que la vida té una mica de tot, com a botica, i que quest dolor tant gran que ara sent s'anirà fent petit a mida que passi el temps.
Suposo que m'ha fet recordar els "grans drames" que vaig viure en la meva adolescència i que vistos ara, amb certa perspectiva, són... no diré que tonteries, però si una exageració tremenda del que realment mereixien.
En fi, noia desconeguda de la caixa misteriosa, espero que anés tot bé en l'entrega i que avui tot plegat faci una mica menys de mal que ahir.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
