| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Pelacanyes
|
|
| |
Vell i mort per dins
 dimecres 24/abril/2013 - 06:14  1695  15
A qui vull enganyar? Aquest matí m’he vist vell, la panxa caiguda, arrugues a la cara, cada vegada amb menys cabell al cap i necessito ulleres per veure d’a prop. Passo ja dels quaranta-cinc i la vida no ha estat un camí de roses.
Divendres vaig sortir per primera vegada des de feia un munt d’anys i vaig tornar cap a casa eufòric i amb ganes de tornar a repetir. Però, passada l’eufòria del moment, vaig tornar a la crua realitat del dia a dia. Els meus problemes continuen existint, les meves obligacions son cada vegada més grans i els anys no perdonen.
Que puc fer? Fugir? Deixar que m’arrossegui al pou? Fer-me monjo de clausura?
No hi ha solució que deixi satisfetes les parts i, el pitjor, el temps continua avançant.
Com replantejar-se la vida sense que ningú surti malparat. No trobo solució ni sortida, porto tres dies en la més absoluta depressió. Tots els projectes en que treballava son carregues massa feixugues en aquests moments. Voldria deixar-ho tot, fer un “reset” i començar de nou, però l’espiral m’absorbeix i no em deixa escapar.
No m’agrado i no m’agrada la meva vida. Fer dieta, fer exercici, per a què? Passar-ho malament i amb prou feines baixar 100g en una setmana i continuar veient aquella panxa prominent... doncs passo!!!
He perdut l’espurna, l’alegria de viure. Si tanco els ulls només tinc imatges tristes al meu cap, si els obro no canvia res. Passen els dies i vull que s’acabi aquest malson, viure així no es viure. Però les filles estiren, fan aixecar-te un dia i una altre, sense adonar-se’n que ja no tens forces encara que intentis posar un somriure.
Se me’n va i no puc fer res, cada dia sembla anar a pitjor, nous dolors i més apagada. I jo sense saber que dir o que fer, crec que ja no puc dir res que no hagi dit abans i no es cap consol.
M’he fet vell encara que sigui jove, continuaré d’en peus però mort per dintre, sec, sense al•licients per continuar, deixant passar els dies fins que s’apagui el llum.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Pelacanyes |
Tranquils!!!
Thursday, April 25th 2013, 7:58 AM
A veure, a alguns ja us ho he dit particularment, porto dos o tres dies amb una creuamenta de cables que em fa estar una mica “depre”, però segur que passarà com altres vegades. No es una Depressió patològica, n’estic segur doncs ja fa uns quants anys en vaig passar una i no te res a veure amb lo de ara.
Son set anys aguantant molta pressió, visites mèdiques, proves diagnostiques, tractaments de quimioteràpia i radioteràpia, sense veure una evolució positiva. Se que tot acabarà de la manera que acabarà, la incertesa de quan i com fa que no pugui viure com m’agradaria. Penso en què passarà, com ho portaran les meves filles, què faré jo, ... No us ha passat mai que un dia, de cop i volta, us heu quedat sorpresos al descobrir una cosa? Doncs jo em vaig mirar al mirall i vaig veure una persona que aparenta molta més edat de la que te i, en aquell moment, no em va agradar.
Ja he parlat amb una psico-oncòloga i tinc previst tornar-ho a fer. Ella em va dir, si fa o no fa, el mateix que m’esteu dient tots vosaltres. Òbviament, la solució passa per les meves mans. Sortir més, parlar amb amics, fer activitats, ... i us ho ben juro que ho intento però de vegades no puc, pràcticament no tinc amics (n’he retrobat un de fa molts anys), he de fer equilibris per tenir una mica de temps per dedicar-lo a sortir o fer activitats (la major part traient-lo de dormir)...
De veritat, no patiu tant que tot tornarà a la normalitat en breu. Un dia molt més gris que els altres però de ben segur que tornarà a sortir el sol.
Gracies pels vostres consell i desitjos, saber-me acompanyat fa que no sigui tant dur.
|
|
nafi |
Hola!!
Thursday, April 25th 2013, 6:29 AM
He llegit molt atentament el teu escrit. No t'escric x jutjar-te ni analitzar la teva situació. Només tu te'n pots sortir. Clar que necessites ajuda, pero aquesta l'has de buscar per tu mateix. Fes una activitat que t'ompli, intenta buscar algu per parlar, compartir moments, o senzillament passejar. Fes un esport, ajuda moltissim, segreguem hormones del benestar fisic.
Poc a poc has de saber adaptar.te a la nova etapa de la vida. Pensa que en totes hem passat, passem i passarem per moments dificils. No te res a veure la edat, es la persona que s'ha d'adaptar als canvis.
Molta sort. Espero i desitjo llegir algun dia que ets sents be am tu mateix i amb la vida.
|
|
marilis |
Potser..
Wednesday, April 24th 2013, 8:22 AM
es tracta de viure el moment, no?
Que em sento lletja, depre i cinquantanyera ? doncs em quedo a casa, a llepar-me el llom! , fins que m'avorreixo o canvia l'estat d'anim, llavors em poso aquella brusa que m'agrada, les sabates de talò, em pinto els llavis.... i encara que pesi els mateix i les arrugues siguin presents, ja no m'importa tant, surto al carrer i el gaudeixo .
Ànims , Llobarro
|
|
anteros |
Eiiiiiiiiiii!!!
Wednesday, April 24th 2013, 6:34 AM
Ei nen!, que aquestes sensacions no són exclusives teves eh!, però només sensacions que es poden mudar a voluntat si hi poses el què s'ha de posar a cada moment, que et veus com et veus i creus sentir-te vell?... No em facis riure, 46 anys camí dels 47?, osti com jo i saps com supero les "depres"? doncs encara no ho sé i crec que arriba un moment en que t'acostumes i tot, encara que escriure ajuda i molt i tenir persones, companys/es, amics, que puguin compartir estones fa que la vida es vegi d'un altre color que ja no recordàvem.
Sí, les circumstàncies són les què són i hem de saber afrontar-les com venen i acceptar-nos però cerquem aquells moments en que encara podem ser, sentir-nos, feliços..., en això consisteix viure i caminar endavant; mira aquests consells no només serveixen per tu i fins i tot jo m'autoaconsello així que no pensis que avui és el principi de la fi si no el principi d'un nou principi..., i, Llobarro, si més no, pensa en les teves filles i si et veuen feliç elles ho seran i compartiran la teva felicitat.
Respecte al físic, no perdis massa temps en fer-te mala sang, no és el més important i encara que sigui un tòpic el que compta és la bellesa interior tot i que segur que hi ha qui no només et veurà aquesta si no més i tot...
Salut ;-) ens veiem company!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
