| |
Casats al xat, santornem-hi…(2)
 divendres 10/maig/2013 - 09:26  1679  6
Capitalisme, salut mental, casats i xat.
Avui ho farem diferent: A partir de ja, us deixo dos minuts per despotricar i agafar aire abans de llegir, aixi potser podreu entendre on vull anar a parar. (Em consta que no estic sol en aquesta croada si és que se’n pot dir aixi, ja ho anireu descobrint).
En primer lloc, feia dies que m’angoixava seguir parlant del tema casats i xat perquè despres de l’etiquetatge energètic, que podriem dir era per trencar una mica el gel i posar una mica de sal i somriure al tema, em vaig destrempar per situacions que ara no venen al cas, però fet i fotut, ahir mirant la tele vaig trobar la palanca que em permet desencallar el tema.
Us recomano el programa d’ahir de singulars, l’amic Jaume Barberà ens va portar L’Antoni Talarn, especialista en psicología clínica. Crec que l’exposició en si, ja és un compendi suficient com per adonar-nos que amb la situación actual, fer de jutges i/o aprofitar-nos de les persones que ens envolten, possiblement, només ens indica que hem pujat al carro del capitalisme i ens hem convertit en cobdiciosos i avariciosos, i tantmateix hem creat inconscientment una escala de valors per la qual podem jutjar,a tort i dret, sense furgar més enllà del que el nostre ego pressuposa i ens dona dret a fer-ho.
Podeu mirar:
www.tv3.cat
o bé resumint:
www.tv3.cat
El moment clau va ser al voltant de la mitja hora de programa, (minut 29 crec, per si voleu agafar el context). Va parlar d’una nova situació generada pel galimaties social que tenim.
Les SEPARACIONS AJORNADES, crec que aquí va tocar i donar context a una situació que és molt probable que ens trobem al Xat.
Sense anar més lluny, “Tinc un amic” que aquesta és la seva realitat circumstancial:
La crisi, els bancs, la parella, la familia, la societat que l’envolta, l’han portat a deixar-lo sense capacitat: sense feina, sense recursos econòmics, aviat sense vivenda i un munt de coses més que millor ni pensar-hi, ja arribaran per se. (Ja no parlo del sentiment de culpabilitat que arrossega).
Ara mateix només te la capacitat de quedar-se a casa, sense poder-se escapar (el cotxe sense itv i sense assegurança, només per emergències), la parella i la familia li recriminen el perquè de tot plegat, que si braços més llargs que mànigues i un munt d’improperis que si ens posessim a la seva pell, possiblement ja l’hauriem abandonada com fan les serps. Els veïns el miren com el desvagat que es passa tot el dia a casa, els ex companys de feina encara tenen la barra de trucar-lo per si vol seguir jugant a squash amb ells, (els ex – companys de feina a vegades són tant cruels com la mainada mateix….), tot un rosari de vida i realitat.
El més fotut és que no se’n pot escapar, s’ha quedat vegetatiu socialment parlant.
Però te esperança, ha trobat un petit món que el permet aïllar-se i permeabilitzar-se de tots els ruixats que a diari li cauen, fent que li resquitllin espatlla avall.
Si senyors, és el xat, un xat.cat que li permet oblidar-se de les trucades de número amagat, on te un Nick que no surt al rai o a l’asneff, on la persona que hi ha a l’altra banda del privat no li reclama cap factura ni cap deute (tot i que potser li reclami un cafè…) i amb una mica de sort, podrà passar una estona o unes quantes hores, allunyat d’un dia a dia inexistent i ferregós.
De tant en tant, privo amb ell. No, no ens coneixiem de res, però una nit d’hivern ja passada, vam coincidir els dos, sols com estaquirots al xat, i com si estiguessim en una barra de bar a punt de tancar, vam fer uns wiskis virtuals, i emparats amb l’anonimat, ens vam desempallegar de les ombres que ens anaven perseguint.
Aquella nit ell estava moix, no puc dir que més del normal perquè no el coneixia d’abans, però si que molt diferent de quan l’havia vist parlar pel general altres nits, que semblava geni i figura.
Em va privar i em va dir:
“hola, espero que ara tu tampoc marxis pitant, que ja no queda ningú més i no vull tornar a la realitat ”
Com que no tinc per norma discriminar ni per sexe, hora, estat civil i menys per perfil, (només discrimino per somnolència, però no va ser el cas), vaig contestar:
“Salut noble xataire, quins mals vents t’han portat fins aquets esboranys?” (com que no va saber com agafar-me, s’ho va pensar I el silenci va ser tant llarg que fins I tot vaig tèmer per la seva existencia, i al final vaig afegir una rectificació per trencar el gèl).
“Et convidaría a una guinness, però no sabria com fer-la aguantar, que som poquets avui…. Què expliques?”
A partir d’aquí ja es va anar descabdellant:
“ja m’havies espantat, Xal dels collons…..!!!!”
La resta ja no la desvetllo, perquè ja se sap que els privats haurien de ser confidencials, per tant, a pescar al riu.
Només voldria retransmetre el perquè estava tant desvetllat el meu “amic” i fins i tot emprenyat:
“Aquesta nit m’han privat un cop i he intentat privar dues vegades, resultat, zero patateru, i tot per ser sincer.
Només d’entrar, m’ha privat una noia i com que m’havia “calat” el perfil, va anar a sac preguntant què hi feia al xat si era casat, que vergonya me n’hauria de donar…. Abans que pugues respondre, ha acabat amb un hola i adéu i jo m’he quedat amb un pam de nas.
(Per curiositat li he mirat el perfil, i he vist que posava “separada”…. El meu subconscient m’ha traît, i m’hi ha fet llegir un “deixada”, m’he quedat a gust).
Despres del bon regust, he fet un intent de privar, no hi ha hagut sort, ni m’han respost.
Això fa mal, però sempre intentes l’autocompassió excusada, és a dir, ha anat a fer un riu, el rellotge no l’hi funciona, està mirant un documental i no ha vist el privat o bé te deu privats i ja no dona l’abast… en fi, per gustos, respostes.
El tercer intent, ja ha estat el culminant, diria que és la pitjor resposta i menyspreu envers algú que intenta aixecar el cap i somniar que pot haver-hi vida de nou.
Envies un privat, amb un senzill però directe: “hola, bona nit, es pot?”
Automàticament, sents un clinc…. T’està mirant el perfil.
Silenci…………………………………
Més silenci …………………… ………………… ……………..
Tanco el xat i m’en vaig a mirar el cel i les estrelles, si més no encara són de franc”.
La veritat no he sabut què dir-li al meu “amic”, però si més no hem passat una estona distesa.
Ha intentat buscar una quarta oportunitat…. “La meva”, espero no haver-lo defraudat i que demà ell pugui tornar a entrar al xat, com si no hagues passat res.
Potser seriem mes feliços i menjariem anissos si no tinguessim perfil? (Xatísticament parlant)
i quedaría a l’atzar del moment el que vulguessim vendre de nosaltres mateixos? Si som solters o casats, pobres o rics, estudiants o treballadors, joves o vells?????
Xal
|
| |
xal |
ei super
Monday, May 13th 2013, 7:28 PM
Al ser una plaga, si no hi ha perfil, ocupem menys... (parlo per mi, de perfil tinc el nas una mica llarg, vaja, per no dir res mes).
Be, no pretenc pas fer cap partit de solters contra casats per la propera trobada xataire, pq segurament hi hauria mig camp buid jejeje.
Conyes a part, tpoc crec amb les etiquetes ni amb els vestits de mudar, sincerament em va fer rumiar en llobarro ja fa uns dies, i crec que es bó trencar una llança a favor dels quatre lleprosos que de tant en tant ens desvaguem per aqui en busca de ves a saber què per no dir qui.....
Em sap greu en aquet sentit ser escrupulosament mesclista, però es dona el cas que (o potser he parlat amb poques dones al xat, que tb podria ser) les dones casades i xataires que conec, mes aviat són font de desig (i persecució fins i tot) per part de solters i casats, però mai m'han explicat o deixat intuïr cap cas de rebuig o de silenci privat.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
