| |
El sexe i jo.
 divendres 17/maig/2013 - 10:19  1555  3
Homenatge a una injustícia.
Ha arribat el moment de confessar-me, feia dies que ho tenia rondant pel cap i no sabia com enfocar-ho. Tempus fugit, mai millor dit, és el que et passa pel cap quan pel noticiari social del dia a dia (posa-hi telenotícies per exemple) surt un flash (quasi un flashback, per no dir-ne analepsi, que junt amb el títol de l’article, potser faria assonància magnètica) dient que aquest és l’any del centenari de la persona que em va fer “descobrir” el sexe.
Bé, suposo que ara de reüll tothom estarà mirant (o buscant a l’arxiu mental) l’edat d’un servidor, doncs si, realment no aneu desencaminats, hi ha alguna cosa (cronologia?) que no quadra.
M’explico, i per fer-ho m’he de remuntar a la meva infància:
Recordo que deuria tenir pels volts de set anyets, era un dissabte a la tarda i m’acabaven de treure d’una sala de turment: m’havien portat a cal sastre ja que m’havia d’emprovar el vestidet que lluïria al cap d’uns dies, em tocava fer la primera comunió.
No m’hi veía, entafunyat dintre unes robes mig embastades, massa netes i fines per mi, tot sigui dit. A més, encara hi havia l’agreujant del sastre, home avesat a situacions com la que em tocava viure a mi, (gens acostumat a aquestes frivolités) recordo que va aconseguir que ens deixessin sols, i vaig descobrir que la seva tàctica era implacable:
Em va agafar per la orella, la va retorçar, i em va acompanyar gentilment a pujar sobre un tamboret que sumat a la meva alçada, feia que fóssim un compendi d’una mida de bon treballar pel sastre i no s’hagués d’ajupir.
Fins aquí bé, era suportable. El que ja no em va agradar tant va ser que per fer-me moure ho feia a base de clatellots. Ràpidament vaig apendre la mecànica per situar-me allà on ell em volia i per tant estalviar-me’n algun, (i diuen que el jovent d’ara aprèn les coses que no vegis….. mmmm potser si tinguessin un sastre que els encalces, encara ens estalviariem la llei wert i uns calerons amb ensenyament… ho sento, això com si no ho hagués dit, ho podeu esborrar, però mira, de tot se n’aprèn).
He de dir que en vaig sortir indemne, per als que ja us estàveu fent palles mentals pensant si hi havia hagut algun tipus de marro amb el sastre…. Res, els trets no van en aquet sentit. Només he de dir que ja en vaig sortir calent d’orelles, fet que em va predisposar a estar molt “receptiu” a l’aventura que va venir despres.
Com a desgreuje i compensació, em van dur a veure un espectacle que es feia a la plaça de braus, teòricament un espectacle mixt, per mainada i no tant mainada. (Per cert, a Olot tenim, diuen, la segona plaça de braus més antiga de la península….. cosa dels ovnis? Qui lo sai…).
Per més màgia ens va tocar la primera filera, coses de l’atzar però gràcies a això ara puc dir que per mi va ser un canvi a la meva vida. Perquè ens entenguem, els espectacles a poble i dins una plaça de braus, funcionen antagònicament als oferts a la capital i a llocs com al Liceu: l’escenari és a la platea, vaja, a la sorra i els que més cotitzen a l’entrada, tenen dret a cadires de músic posades davant l’escenari, i el que serien les llotjes, doncs aquí queden relegats a les entrades de segona o tercera…. Coses de la vida.
Retornant al fil, recordo com si fos ara mateix el moment que va sortir Ella a l’escenari:
Grossa com poca gent havia vist, vestit vermell llampant, rossa platí I amb un nas tant gran I guerxo, que quan es girava de cop quasi em feia l’efecte que me l’havia de fotre dins de l’ull i instintivament abaixava el cap.
Suposo que se’n va adonar i li vaig fer gràcia, perquè de seguida es va començar a fotre amb els que estavem a primera filera.
En primer lloc, em va fer descobrir què era “El molino”, (vergonya que van passar els de casa quan m’ho van haver d’explicar, tot sigui dit). Quan es referia a nosaltres, ens deia:
“ Ei, vosaltres, els de la fila figuer! “
Evidentment vaig preguntar què volia dir, “fila figuer”, la mare, discretament, va dir que ja m’ho explicaria a casa i un altra moment.
I Ella va seguir posant-se amb els de davant de tot, va veure un senyor petitet que hi havia assegut a la punta Esquerra ben acompanyat per una dona que en feia dos com ell.
No ho va dubtar ni un moment, se li va plantar a davant i clar, l’home només arribava a veure-li els peus, de sobte, Ella, mira cap a les “llotges” i ja hi tornem a ser:
“Mireu que marrano el senyor, ara està mirant si tinc caspa a les sabates…., doncs no, que avui porto calcetes”
El pobre home es va entornar com un cargol que l’hi toca el sol, i tota la plaça vinga a riure a la seva salut, suposo que no ha tornat mai més a anar a primera filera. Evidentment, vaig tornar a demanar a la mama que m’expliques el perquè de tants riures, de resposta, cap, i si hagues gosat, pobre dona, potser m’hagues fotut un clatellot.
Despres em va tocar el rebre a mi, recordo que es va asseure just davant meu però dalt de l’escenari, i es va ben espatarrar. Jo només patia per si baixava la vista, em feia por que no em fotes un cop de nas.
De cop, es va mirar als pares i ben seriosa els hi va dir:
“Ja heu vist el vostre nen? No m’extranya que tingui les orelles tant vermelles, mireu com s’espavila a mirar si sóc Rossa natural o tenyida…….”
En resum, que juraría va ser la primera vegada que tanta gent se’n va fotre de mi sense tenir-hi cap culpa, però l’experiència va valer la pena.
A partir d’aquell dia, vaig mirar a les noies d’una altra manera.
La prova de foc va ser el dia de la comunió, les vaig veure totes tant maques, amb les faldilletes i els vestidets monets, recordo que mentre el mossèn anava fotent el rotllo, jo visualment anava repassant les sabatetes de les nenes que estaven a l’altra filera de bancs, (per si veía caspa?), recordo que també em va passar pel cap que mentre fes cua per combregar miraria on estaven un parell de noies rossetes que m’agradaven molt, i de tornada de rebre l’hòstia, aprofitant que havia de dur el cap baix, intentaria eslludrigar de lluny si eren rossetes naturals o no. En resum, diria que aquell dia va anar just que no esquinço el vestit de comunió, la sort (o no…) va ser que quan mirava “l’escenari” ja no hi havia la dona grossa i rossa, sinó un panorama ben diferent.
Dedicat a la MARY SANTPERE, un troç de dona a dalt i a baix dels escenaris, que no se per quin motiu (politic, comercial, de drets de tve, ni idea…) la tenim totalment oblidada i diria que no s’ho mereix, perquè en el fons, crec que no sóc l’únic que l’hi he de donar les gràcies.
Xal
|
Contactes
Registra´t
