| |
divagacions...
 dimecres 5/juny/2013 - 07:02  1330  5
La raó no escolta. La prohibició és laxa. L'obligació és desoïda.
I quan tot això passa alhora, quan s'uneix en el mateix quan, en el mateix qui, en el mateix jo... redéu! Quin no-res més gran i feixuc!
La raó no escolta, perquè no ho ha fet mai. Almenys la meva a mi no m'ha fotut mai gens de cas i ha anat sempre a la seva desobeïnt les normes, les aparences i els ordres prestablerts. Jo li dic: “escolta, tia, que s'ha de fer això i allò, i ens hem de concentrar en allò de més enllà, per a poder aconseguir tot això que...” però ja fa estona que m'ignora, crec que des que he dit “escolta”. Tampoc no em queixo, se suposa que la raó és la que controla del tema. Se suposa que seguint la raó s'anirà pel bon camí i em convertiré en una bona nena que segueixi les petjades dels grans... bah! Paparrutxes!!
La raó i jo tenim una relació d'amor i d'odi perfecte, sabem sempre qui de les dues ha de cedir i en quin moment (és a dir, jo i sempre) i tampoc no he acabat tant malament: No em drogo (no més enllà de les drogues legals), no he estat mare adolescent, no estic fitxada per cap delicte, ni tansols em posen multes de trànsit (les multes de zones blaves i verdes no són de trànsit, no?). Total, que la raó no escolta però tampoc no suposa res greu.
La prohibició és laxa, perquè a qui la fa no se li té respecte. El respecte està sobrevalorat, de sempre. El respecte gratuït, a canvi de res, és clar. La gent ja no té respecte a l'esglèsia, per això tant li fot que li prohibeixin condons, poligàmia o el que sigui. Les prohibicions són obscenes perquè presuposa que l'un està per damunt de l'altre, que té autoritat sobre la seva vida i per tant dret a decidir què pot fer i què no. És gairebé pornogràfic. I per això quan l'individu a qui se li prohibeix s'adona que l'altre (fins que no arribi el judici final(el de terminator, no el de la bíblia)...) és igual que ell, rep la prohibició com un desafiament. Un repte a l'abast i una possibilitat de realitzar-se, a sobre anul·lant a l'altre. Total, que la prohibició és laxa, perquè som més forts del que ens pensàvem.
L'obligació és desoïda per les mateixes raons que la prohibicó és laxa. L'única diferència és que enlloc de fer el que no s'ha de fer, no es fa el que s'ha de fer, la qüestió és que el fer o el no fer han de ser o no ser fets individuals, no cal fer per fer (o no fer per no fer) o fer perquè diuen que facis (o no perquè no)... o alguna cosa semblant.
No vull que la raó m'escolti, ni que me prohibeixin ni que m'obliguin. Tot això ja m'ho faig jo mateixa dintre dels meus propis límits, que segur que no són els d'un altre, però són meus, perquè me'ls he fet jo mateixa a mida. Per això la cosa es complica quan jo sóc qui traspassa els meus propis límits, qui no m'escolta, qui fa el que em prohibeixo i qui no fa el que m'obligo.
Potser és que no em tinc respecte. O que me'n tinc massa. O que sóc més forta del que em pensava.
Sigui com sigui, sé que algun dia m'escoltaré com m'agrada que m'escoltin, ja n'aprendré ;)
Disculpeu el rotllo, de vegades s'han de treure aquestes coses de dins la xaveta i assumir que segurament uns quants estem com una cabra jijiji
|
| |
|
Contactes
Registra´t
