| |
SOM I SERREM
 divendres 28/juny/2013 - 09:06  1666  2
Tinc un país, tinc una senyera
I una llengüa que no parla qualsevol.
Ben bé el que sóc no ho acabo d’entendre
Però tinc molt clar que no sóc espanyol.
Em queixo que Madrid ens toca els collons
I que alimento una terra extragera
Però de moment com que em va de primera (*)
Quan venen faig la pilota als borbons.
I és que sóc molt catalanista, (JODER)
Mooooolt catalanista.
Ho donaria tot pel meu país,
Però si ha d’anar a una terra extrangera
Com que el diner no te fronteres,
De moment faig que me’l guardi un banc suís.
De propaganda no en faig pels carrers,
Amb barretina o elàstics barrats
Però ensenyo els meus calçotets cagats
Perquè, això si, sempre evito els merders.
I és que sóc independentista, (JODER)
Mooooolt indenpendentista.
Sempre tinc un roc a la faixa
I el que jo vull és que em deixin fer sol.
Si el que jo vull encara no encaixa,
Sempre el culpable és l’estat espanyol.
Som i serrem angelets de Montserrat
Amb Serra d’or o el que ens doni la gana
Que amb el só dolç de la nostra Sardana
Aviat ho tindrem tot arreglat.
I és que sóc molt nacionalista, (JODER)
Mooooolt nacionalista.
Se li veia l’os……………..
www.youtube.com
Han passat vint anys d’aquesta cançó, ja no va de primera (abans en dubto que anés de primera, però com diuen, contents i enganyats), i demà hi ha un concert, un gran concert possiblement.
(*) He conegut a molta gent que vint anys enrera els hagués pogut embolicar amb aquesta lletra i no s’haguessin queixat, ara mateix ho dubto i d’aquí unes hores molts d’ells faran pinya al camp nou. Me n’alegro.
Ara mateix em ve un record punyent, tants dies parlant de concerts, tinc un flashback musical i de país:
Mentre aquesta cançó la parien els Xucupà a l’estiu del 92, trobo injust que davant el panorama que tenim i amb tanta gent que avui dia s’està plantejant ser o no ser independentista (o si mes no, poder decidir cap a on anar),no hi hagi ni un petit record o mirada enrera a una época no massa llunyana i que ara mateix sembla un tabú parlar-ne.
Tinc la sensació que hi ha un massa-seny (per dir-ho d’alguna manera planera) de no mirar gaire temps enrera.I ara mateix em sap greu.
M’han vingut al cap noms de gent , alguns més coneguts personalment i altres no tant, però que per fer país, els va tocar el rebre.
Recordo en Quim Tell, teniem amics comuns però no ens haviem fet mai, el van “pringar” els civils per catalnitzar rètols de trànsit. El seu judici va ser una pluja d’ous des de les escales de la catedral de Girona als jutjats…….. (davant per davant, vaja), i amb un correpasma gris tot seguit pels carrerons del barri vell.
En Marcel Dalmau, haviem coincidit un munt d’hores junts tornant cap a la Garrotxa amb la Teisa, ens passavem tot el camí parlant de com hauria de ser el país, encara recordó com li brillaven els ullets quan parlava. Quan vaig saber que en Garzón l’havia fet anar a buscar abans dels jocs, em vaig acollonir, francament. I quan el van deixar anar i ens va explicar l’experiència, millor no digui el que ara mateix em passa pel cap, segur que us hi acosteu força.
I per no allargar-me, com no podría parlar de la dona que he portat més fotos a sobre (vaja, de fet eren retrats a mà), la Núria Cadenas, val a dir que m’alegra molt saber que segueix essent mediàtica (més pel fet de l’escriptura que no pas per mèrits polítics, pero tot i aixi, em sembla fantàstic) i que ja no em calgui sortir de nit amb premeditació i alevosia a penjar cartells demanant la seva llibertat. A més, mireu com és la vida, fa un munt d’anys que som família (política…. Quina ironia…) i no ens coneixem, per cert, espero que si mai ens veiem (A Romanyà o a Vall-llobrega o al cel, qui lo sai…), no em calgui posar-li un pedaç de celo al front i penjar-la a un fanal.
I un munt més de gent, anònima o no, que uns quants anys enrera van passar de puntetes, (o no), però que van contribuïr a mantenir un llegat que avui dia encara és viu.
Segur que si rebusqueu entre amics, coneguts o parents (els que ja tenim una edat especialment), possiblement tindreu altres Quim, Marcel o Núria però al cap i a la fi, gent que els seus ideals també han ajudat a arribar fins aquí i que la seva manera de fer possiblement els hagues portat algun mal-de-cap o situació pitjor.
Per acabar, ara si, no voldria posar llenya al foc ni desdibuixar la imatge d’un jutge que ara mateix vol passar per un Robin Hood, però mira…
www.setmanaridirecta.info
Bé, bona nit a tothom, que ja he tocat prou la gaita.
Xal
|
Contactes
Registra´t
