| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Altranoia
|
|
| |
NO VULL QUE M'OBLIDIS
 divendres 12/juliol/2013 - 10:25  1492  8
La meva àvia té alzheimer.
Fa un any que li han diagnosticat i crec que tot just ara, puc parlar sobre el tema.
Em sento decebuda amb mi mateixa. Treballo amb aquesta malaltia des de fa 8 anys, conec totes les fases, parlo i dono suport cada dia amb moltes famílies, però no puc parlar amb ningú sobre ella. Per què?
He passat tota la meva infància amb ella, ella em venia a buscar a l'escola, em feia el sopar ...mil coses, típic de tothom. I per què no hi puc estar ara?
Des de que està malalta, em costa anar-la a veure i quan estic amb ella, sembla que estiguem a milers de km lluny (no hi ha la connexió que tenim)
Quan hi vaig, els seus ulls em diuen que no sap qui sóc, em fa un somriure, però ser del cert que no ho sap.
A vegades m'agafa de la mà, noto la seva escalfor i em retorna al passat.
Recordo, les vegades que m'adormia al sofà i em despertava acariciava la cara i a cau d'orella em deia: Desperta nineta.
I ara....em cauen les llàgrimes i dintre meu crido. NO VULL QUE M'OBLIDIS espero no oblidar-me mai de tu iaia.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
xal |
la teva àvia i la meva mare, segur que
Friday, July 12th 2013, 8:37 PM
A vegades passen miracles, no perdis l'esperança.
Ara ja fa tres anys, vaig recuperar la meva mare, no sé si un miracle, ella que és més tossuda que jo, o ves a saber. Va estar uns 5 anys diagnosticada de parkinson amb derivacions d'alzheimer galopant.
Quan va fer el xof, la vam tenir tres setmanes al sant Jaume, la metgessa, (la Vicenta) ens va dir que quan passés el mossèn, tirés pel dret.
Només et puc dir que un dia, ningú sap ni com ni perquè, va fer un resset com un catedral. Només sé que ara la puc mirar als ulls (això si, li ha quedat una mirada que no m'agrada gens...) i no m'en puc estar de dir-li que "Ens enterraràs a tots tu encara..."
Em mira amb aquells ullets que segueixen sense agradar-me, però encara te forces per fotre'm un clatellot i sempre em contesta el mateix:
"Au, au, no em vinguis amb torrecollonades tu ara".
O sigui que perd el que vulguis, menys l'esma per fer-li costat, i ves a saber.
I consell de veí, compte que no porti un cocktail de medicaments.
Xal (Xalegre pels de casa).
|
|
zinc |
T´entenc perfectament
Friday, July 12th 2013, 7:44 PM
a mi em va pasar amb el meu pare encare que no al punt de la teva avia perque sempre em va reconeixer,pero el problema era jo ,no acceptave la seva malaltia i em feia creus que ell ,un home inteligent valent i amb una força per tot, em mires amb aquells ulls buits i em fes una pregunta mil i una vegades i jo m´enfadave molt,el volia fer reaccionar i no podia,per mi era una gran impoténcia,al mateig temps que sabia que em portave malament amb ell pero no podia fer-hi rés mes,el meu pare m´habia decebut,no tenia dret a estar malament.
No em preguntis com, pero un bon dia ho vaig assumir i les coses van anar millor.
Una forta abraçada
Dolors.
|
|
martaa |
no som res
Friday, July 12th 2013, 11:57 AM
la meva mare també ho té, fa molts anys, li va agafar de jove, es horrible i més per la familia que conviu amb ella, jo com a filla, no ho tinc assimilat, es durissim t'entenc. De vegades em pregunto si val la pena viure, de cop perds la indentitad i fas que la gent que t'estima es posi malalta, quina vida....perds els records...ja no som res.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
