| |
De què parlo quan parlo de solitud (i II)
 dijous 25/juliol/2013 - 06:13  1379  4
En el fons et sents sola perquè vols, saps que et seria molt senzill de baixar al carrer i entrar en un bar fent veure que esperes algú. Segur que se t’acostaria algun individu i el podries fer anar pel camí que tu vulguessis. Normalment el camí de la perdició. Saps que agrades, que la natura ha estat benigne amb tu i ha ajustat les teves mides als cànons de bellesa actuals. Tu també hi tens la teva part de mèrit, et dius, també t'ho has treballat força, et recordes per animar-te i recordar-te que no tot és causa del destí.
No ho faràs, no baixaràs al bar per allò del que diran i blablabla. I segueixes asseguda al sofà, tota mona, i un parell de llàgrimes involuntàries et llisquen per les galtes. Sort que no t’has maquillat, penses, i per això no te les eixugues i deixes que segueixin el seu camí. Les sents que t’acaronen el coll, ressegueixen els teus contorns... t’agrada com llisquen perquè són suaus i aspres alhora, són fresques i amargues i et produeixen un cert plaer dolorós que et sorprèn. Per contradictori. I t’adones que feia anys que no ploraves i et deixes anar, cada cop amb més intensitat. Crides, renegues i fas esgarips. Potineges amb els morros com una nena petita i, mentre ho fas, t’hi rabeges. Perquè t’ho mereixes, tens tot el dret del món de ser escorça i infantil. Tothom hi hauria de tenir dret, penses. T’intentes imaginar el teu pare somicant i t’adones que n’ets incapaç i et compadeixes d’ell perquè si no el pots imaginar fent-ho estàs convençuda que és que no ho fa mai. El teu cap torna a tu i abandona el teu pare, perquè ets tu la que se sent malament i et reconeixes egoïsta. I qué? Ara per ara la protagonista total i absoluta de la teva vida ets tu, tu ets a l’epicentre i no vols apartar-te’n. Tu ets el teu propi centre, el teu propi cor, la part essencial de tu mateixa. I et recordes que no et pots permetre deixar de ser-ho mai més.
Et treus la samarreta i el sostenidor, et treus la faldilla que avui estrenaves i et quedes en calces al sofà. El televisor està apagat i et veus reflectida en la pantalla fosca. Un capriciós joc d’ombres et mig amaga la cara i et desdibuixa els pits. Sí, ets atractiva, et dius. Com diria qualsevol home heterosexual estàs bona i et lamentes que la majoria de vegades aquesta muralla exterior que et representa visualment no sigui traspassada, que no hi hagi cap valent que gosi endinsar-se en la vila murada per conèixer-ne els carrerons i els edificis. Estàs bona, penses, i aquesta no és la teva millor qualitat, perquè en tens moltes de bones i millors, tot i que et costi plantejar-te-les i pronunciar-les en veu alta, no fos cas que et consideressis vanitosa a tu mateixa. No t’atreveixes a lloar-te i per això no ho fas mai, perquè si algun cop ho has fet t’has sentit automàticament pretenciosa. La falta de costum t’ha fet oblidar el que sabies i ja no recordes la teva empatia, generositat, devoció... ja no recordes el teu humor ni el teu carisma. I per això t’enfonses.
De cop renegues, no pot ser!, et dius; llances el munt de kleenex que et rodeja per terra i t’aixeques d’una revolada mentre amb un gest ràpid de les mans t’aixugues les llàgrimes. Una d’elles ja t’havia arribat fins la cintura havent recorregut tot el teu bust. Si arriba el moment, potser algú se sorprendrà del gust salat dels meus pits, penses.
Reculls la roba de terra, l’espolses de mocadors i de borres i la sacseges en l’aire per esborrar-ne les arrugues. Et vesteixes amb coratge i sents un somriure pícar que t’aflora als llavis.
Prens la bossa i les claus i surts al carrer amb l'empenta nova que feia temps et mancava. Camines amb el cap ben alt i decidida a menjar-te el món. Aquesta nit et menjaràs el món. Potser no el món sencer, però una part segur.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
