| |
Obre els ulls i baixa...
 dimecres 9/octubre/2013 - 08:13  1509  2
Em sap greu dir-ho, però ja hem arribat.
La Toscana ens ha acomiadat amb un esclat de palidesa, com si ja no siguéssim dignes del seu acolliment d'estiu. Possiblement sigui la saviesa atemporal que li atorga el fet d'haver existit, i, com no, perdurat, al llarg de tants segles, fent que ja ens digui prou. Que n'està tipa de veure'ns encantats com dues òlibes fent entremaliadures, fent còrrer la Vespa amunt i avall, i de retruc, obviant la realitat que ens espera quan retornem a casa.
Si badem un dia més, possiblement ja no trobem el camí de tornada.
Ara ja la torno a tenir aqui, aquesta realitat.
La percebo igual i quasi diria que més agre, i amb un vist i no vist, dedueixo que hi ha mala maror.
Llegeixo i xafardejo blocs, comentaris i escolto alguna piulada que m'arriba "soto-voce", intueixo que m'he perdut alguna dança del sabre potser?
No m'agrada tot plegat, sezillament noto un regust a película reincident, (voldria dir la del dia de la marmota, us sona?). Vaja, el retorn em produeix una sensació de déjà-vu: Uns quants, els mateixos de fa temps.Uns quants, els mateixos costums de fa temps. D'altres, nou-vinguts i meravellats pel poti-poti dialèctic, d'altres, només de treure el cap, ja els hi han afaitat i han fugit corrents.Res a dir, 10 m'en guard.
Uns quants que, però, ja no fan el mateix de sempre.Suposo que llei de vida i sort n'hi ha, malgrat que penso que si no fan el mateix de sempre és un xic a contra-cor.
Vull dir, i perdoneu-me, que amb tanta tibantor s'ha perdut un xic l'essència que a un determinat perfil de gent ens fes llaminer entrar a xatejar una estona cada dia o nit.
Com que tampoc parlo per boca de ningú i fins i tot no crec que massa gent arribi a llegir fins aquestes línies, ja que ni l'encapçalament que hi he posat crec que sigui llaminer per ser llegit i la introducció feta és per dissimular, doncs veient el caire temàtic que sembla mou la parròquia lectora i opinadora del Xat, em permeto el goig d'esplaiar-me i explicar un xic de portes endins, el que veig des de fora.
Trobo a faltar i reivindico les llargues nits d'hivern d'una sala petita i acollidora com suposo segueix essent can 40, amb una quasibé inexistència de privats.. (només per criticar-nos de bon rotllo entre els assistents) i l'espetec de la llar de foc virtual que ens prohibeix anar a dormir.
On s'escolta bona música de fons, de tant en tant algú s'alça de cop i se'n va a la cuina, tornant amb bombons per tutti, l'altra va a la nevera a buscar cava i ves a saber si algú més ja comença a escalfar el forn per fer quatre brioxos i menjar-los tot esperant que surti el sol. (Ara mateix posaria un grapat de Nics, però no cal).
I es parla de tot en general i de res en concret, una parida de tant en tant per fer moure les barres i mantenir-nos desperts i uffff quan te n'adones, ni vespes, ni toscanes ni hòsties consagrades, has passat una de les millors nits amb bona companyia, bon rotllo i això no es paga de cap més manera que no sigui tornant-hi.
Doncs si, ho sento, això és el que trobo a faltar.
Però ho seguiré intentant.
Xal
|
Contactes
Registra´t
