| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de sudn
|
|
| |
Una cita
 dijous 17/octubre/2013 - 06:41  1414  8
De fa dos dies que estic tota neguitosa i emocionada i patint i... I quins nervis! I com serà? I si és espantós? I si li ho semblo jo? I si no congeniem? I si als dos minuts ja no sabem què dir-nos? I si fa allò tant mascle de voler pagar-ho tot? I si l'únic que vol és...? I si...?
Tinc una cita. No es pot dir que sigui ben bé a cegues, perquè hi he parlat moltes vegades. Ja se sap, a través de xarxes socials i aquestes coses. M'ha caigut bé sempre, i sempre hem fet conya, però... trobar-se cara a cara és una altra cosa. És pel fet de reconèixer a què es va a cada lloc i amb cadascú.
El dimarts passat, de cop, sense que vinguès a cuento de res, em va dir que podríem quedar un dia. Clar, què li havia de dir? Som de la mateixa ciutat, i de barris veïns. De fet, no caldria ni agafar el transport públic per trobar-nos, una passejadeta és suficient.
Total, que li vaig dir que sí. Vés, quin remei... Un cop acordada la cita, vam seguir xerrant, pel que sembla com si res. Se'l veia (com es pugui veure algú a través d'un text escrit en una pantalla...) igual que sempre. Amb la mateixa naturalitat dels dies anteriors. Com si tot continués igual.
Jo, ja us ho asseguro, de normal no n'estava, ni tranquil·la, ni natural. Em rosegava una cosa des de dins, un ai al cor que no em podia treure (que no m'he pogut treure, encara) per molt que ho intentés. Preguntant-me i repreguntant-me el primer paràgraf d'aquest text.
No he tingut mai una cita d'aquest tipus. Un sopar “popular” sí, amb molta gent i algun conegut sempre. Però un “face to face”... D'entrada he de dir que la paraula cita no m'agrada gens, em recorda les pel·lis idiotes americanes d'adolescents. I no m'agrada reconèixer-m'hi.
I si després d'aquests últims dos anys d'anar amunt i avall, aquí i allà, amb aquest o amb l'altre, resulta que m'ha arribat el moment de tornar a ser adolescent i estar nerviosa per una cita? I si és com un renèixer? Un tornar a sentir coses, nervis, emocions, ganes, il·lusions... per un noi (emoticona amb els ulls moooolt oberts)?
Suposo que sempre sóc a temps de dir que m'he posat malalta, o que a ma germana l'ha deixat el nòvio i em necessita o qualsevol altra excusa covarda que em lliuri de la vergonya si finalment no en sóc capaç. Sí, ja ho sé, és deplorable i mesquí. Potser és només un reflex. O una animalada que em passa pel cap...
Ai, quins nervis!!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
