| |
El diàleg d'Alcuí
 divendres 3/gener/2014 - 03:20  1364  0
El diàleg de Pipí i Alcuí. Diversió en temps de tenebres o apologia del diàleg.
Diuen els experts que durant l’alta edat mitjana van proliferar els compendis d’enigmes o endevinalles que combinaven el mèrit literari amb el gust pel misteri. Un d’aquests compendis, força primerenc, cal dir-ho de passada, perquè és datat del segle VIII DC, i que destaca per la manera magistral de fondre l’enigma en prosa amb la literatura sapiencial (pensem en el Llibre de Proverbis a la Bíblia, per exemplificar el darrer gènere), és el diàleg del fill de Carlemany, Pipí el Breu, amb el seu mestre Alcuí. El títol original de la proesa demana temps i espai per ser codificat. Agafeu aire, més, una mica més, té ara!: Disputatio regalis et nobilissimi iuvenis Pippini cum Albino scholastico.
El diàleg es desgrana com un joc agut i provocador de preguntes i respostes que poua de la tradició que pren la conversa com el mitjà per a construir un coneixement a partir d’una definició que capgira les expectatives. Dit altrament, amb la conversa se cerca una revelació o una veritat temporalment vàlida i compartida, fent progressar en una acció d’intercanvi de raonaments o de desafiaments les boires que ens acompanyen a tots. Pregunteu-ho a Plató o companyia, sinó. Aquests diàlegs que amb una base de preguntes i respostes malden per definir conceptes o objectes ben sovint en termes metafòrics són, d’alguna manera, els embrions de la poesia. I teniu raó, a la Disputatio Pippini hi ha instants per la lírica condensada i, alhora, encadenant amb la tradició del diàleg catequètic o edificant, també hi ha instants per la transmissió de coneixements canònics. Aquesta segona font del diàleg de Pipí, i que abans lligàvem amb l’exemple del Llibre de Proverbis, presenta tota una altra formulació: aquí una pregunta capciosa, paradoxal i sibil•lina du a l’afirmació o reafirmació d’una cosa sabuda.
Un parell d’exemples de les dues tradicions hi poden ajudar. D’una banda, entre els diàlegs orientats al coneixement sense idees preconcebudes i amb un resultat que destil•la poesia, proposem aquest parell d’exemples clàssics:
- Què és una carta? – Un missatger mut. O bé: - Què és el somni? – Un miratge de la mort.
D’altra banda, entre els diàlegs que pretenen induir a una idea establerta i que utilitzen com a figura, per exemple, la paradoxa per a esborrar-ne el traç, tenim:
- Qui va morir sense mai haver nascut? – Adam.
Havent parat aquest petit marc contextual, ens aturarem en alguns fragments del diàleg perquè us hi esplaieu de mala manera i esdevingueu més savis amb la pràctica:
Pipí: - Què són les lletres? Alcuí: - Les guardianes de la història.
Pipí: - Què són les paraules? Alcuí: - Les traïdores de l’ànima.
Alcuí: - Vaig veure algú que havia nascut abans que s’hagués format. Pipí: - El vas veure i, potser, te’l vas menjar. (Es refereixen als pollets dins els ous. En aquest fragment han canviat les tornes: l’alumne desafia el mestre i, encara, només li respon al•lusivament)
Alcuí: - Què és allò que quan en lleves el cap, recupera l’alçada? Pipí: - Vés al llit, i allà ho sabràs.
Propostes? Vigileu amb el parany!
Pipí: - Què és una meravella? A: - No fa gaire vaig veure un home palplantat, que es bellugava i caminava però que no existia.
P: - Com és possible tal cosa, digueu-m’ho mestre ? A: - Era un reflex a l’aigua.
P: - Com és que no ho he sabut endevinar si he vist aquest home cada dia?
A: - Quid est quod est et non est? P: - Nihil.
A: - Quomodo potest esse et non esse? – P: - Nomine est et re non est.
Traducció improvisada:
Què és i no és alhora? – No-res.
Com pot ser i no ser alhora? – Els noms són i les coses no són.
(“Parler du néant restera toujours pour la science une abomination et une absurdité. En revanche, outre le philosophe, le poète peut le faire” Heidegger)
Potser que abandoni aquest discurs i obri la tanda del diàleg
Bona entrada i sortida del 2014.
|
Contactes
Registra´t
