| |
Amb les calcetes a la butxaca. (1)
 dilluns 6/gener/2014 - 02:33  1175  1
De ben petit o fins i tot massa jovenet podriem dir, vaig tenir el plaer de comptar amb la gara-gara d’una veïna un xic més gran que jo. Ara no buscaria diferències abismals, vist a anys llum, però quan tens nou o deu anys, una nena d’un parell d’anys més, quasibé et sembla una figura d’un altra món.
I més si vas descobrint que ja comença a tenir un cos diferent del que estaves acostumat a tractar de quan haviem jugat a metges i infermeres, aquest fet em feia sentir perdut quan ens quedavem sols. Quasibé em passava un pam d’alçada, i anava in crescendo, recordo que sovint em venia sigilosament per darrera quan estava sol a casa i li deixava la porta oberta, m’estrenyia amb uns braços forts i cada vegada notava més com el meu cletell s’amotllava més i millor al seu tòrax. Encara no ho entenia massa, però m’agradava tot plegat.
Quan som mainada, som cruels i no ens n’adonem. Poc a poc ens anavem distanciant dels jocs habituals, primerament, els meus companys quan em veien amb ella, (ara entenc que possiblement fossin els primers atacs de gelosia que vaig patir), no paravem de dir-me Nena i segonament, el fet d’anar a escoles i cursos diferents, ens va acabar de distanciar.
Aquell primer curs a escoles diferents que ens va anar separant, reconec que se’m va fer etern. Però quan ja s’acostava el Juny i ens anavem creuant pel carrer, ella carregada de llibres i amb el seu modelet “made in monges” i lluïnt una trena que semblava treta d’un forn de pa, i jo, mentrestant, amb les mans a les butxaques, fresc com ja era amb els estudis, m’havia d’aturar per poder-la mirar dissimuladament, quasi furtivament, com si fos un espia de les pelis.
Ella ho sabia, així m’ho va explicar més tard, un dia a cau d’orella no sé què em va dir que li passava quan caminava davant meu, només vaig entendre quelcom semblant a pessigolleig. Interiorment vaig pensar que això d’anar a les monges, potser li feia sortir orticària. Ara, a fe de Déu, que si m’ho torna a dir a cau d’orella, no penso, actuo d’immediat.
Recordo aquell Juny, ens estavem acostant a Sant Joan, i ja només anavem a estudi els matins, per tant teniem tota la tarda per fer el gamberro i vaguejar per tot arreu menys per casa. La vaig trobar a la porta de casa, parlant amb la mare, suposo que la interrogava sobre les notes que tindria, per poder-me refregar les meves poques ganes de traginar llibres.
Aprofitant que una senyora veïna va fer acte de presència, per vendre el seu Nen qui havia tret tant bones notes als esculapis, vaig agafar a la meva amiga d’una revolada i armat de valor li vaig proposar d’anar a passar la tarda junts. Com que la mare estava distreta amb la xerrameca de la nova interlocutora vam entrar d’escallimpada dins de casa i vam barrinar què podiem fer i on podiem anar. Resum, a les quatre m’esperava amb la bicicleta a baix, només havia de dur el berenar que de ben segur la mare em prepararia i l’amiga em portaria a un lloc secret.
No vaig poder dinar, se’m va fer un nus a la gola i tenia la panxolina ben reblincada de nervis, fins i tot juraría que notava un lleuger pessigolleig no se on. Suposo que no em podía treure del cap el que m’havia dit la meva amiga: “M’havia d’explicar moltes coses i que també m’hauria de fer unes quantes preguntes”.
Ara és aquell moment en el que he de mesurar què i com explico el que va passar, per tant, us deixo una estona mentre m’empesco la manera de sortir airòs d’aquet relat.
Fins aviat, espero.
|
Contactes
Registra´t
