| |
Mrs. Robinson.cat (1)
 divendres 17/gener/2014 - 08:07  1108  1
Va ser tot un rebombori al barri, havia arribat una Senyora de la Capital.
Es veu que havien destinat el seu home a provincies però amb un càrrec de responsabilitat dins l’empresa de telecomunicacions on treballava. S’havia traslladat tota la família a viure en un pis nou davant de casa i havien aixecat un rebombori social que no tenia precedents.
Val a dir que desseguida es van fer amb tothom, eren oberts tot i que parlaven un xic extrany, semblava com si el pa de poble no els hi anés prou bé i els hi hagués quedat enganxat a tots una mica a sota el paladar, fent que totes les “a” i “e” sonessin com una “a” molt “tancada”.
Malgrat aquet petit detall, es van integrar ràpidament al tarannà local i segons vaig saber al cap d’un temps, fins i tot s’ho van passar tots molt bé. L’home, deuria tenir uns quaranta anys, sempre anava trajat com si anés de casament i lluïa un cotxe amb lletres a les portes, (això no ho vaig arribar a entendre fins al cap d’uns anys). Recordo que al principi sempre el veia aparcat just davant de la finestra de la meva habitació, fet que em va permetre deduïr quins eren els seus moviments, fins que passats uns mesos només el veia aparcat els caps de setmana, fet que em va encuriosir.
La senyora, era tota una marassa. Deuria tenir trentapocs anys i ja gaudia de la companyia de dos fills, en Carles i en Marc, recordo que tenien 6 i 8 anys,(pam més, pam menys) o sigui que ja els tenia una mica “arriats”. Sempre els duia com en zipizape, vestits iguals però amb colors inversos malgrat que els nens eren tots dos castanys i ben diferents, no hi havia confussió de quin era quin, però això de la convinació de la roba, juraria que era per manca de feina i excés d’imaginació de la senyora en questió. Aviat ho podré demostrar.
Com que els nens ja anaven a col.legi, la màxima ocupació de la senyora era fer els viatjes pertinents de dur-los i recollir-los de l’escola. I compartir safareig amb les altres mares mentre feien els cafès i croisants pertinents.
No vaig tenir més pebrots que fixar-me amb ella: Lluïa sempre una cabellera rossa que li arribava fins a mitja esquena, mig arrissada i uns ullarros blaus que impressionaven fins al punt que havies d’apartar la vista si no et volies sentir despullat de cop. Una cara blanquinosa però amb els pòmuls sempre vermells, vaja, era tota una farraw fawcett, per entendre’ns, la rossa dels Angels d’en Xarli. En resum, una dona de bandera.
Recordo que a vegades la veia a mig matí que ja tornava de dur els nens a escola i aprofitava per anar a comprar a la botiga de sota casa. M’agradava veure-la des de la finestra com enfilava carrer amunt amb dues bosses ben plenes de gènere, una a cada mà, fins i tot m’imaginava com m’ho podria fer que ajudar-la, aviat se’m va acudir.
Un dels meus companys habituals, era el fill de la botiga de comestibles i pinsos de sota casa (avui en dirien una Agrobotiga, ves per on). No vaig dubtar ni un moment en canviar d’hàbits i anar-lo a ajudar a passar el temps que teniem lliure alguns dies a mig matí.Feiem el mateix curs, per tant el mateix horari.
Jo deuria tenir uns setze anyets i ja anava a l’institut, els horaris que m’havien tocat aquell curs eren un xic rocambolescos, dos dies a la setmana, havia d’anar a l’insti a les vuit i a les deu ja havia acabat fins després de dinar. Va coincidir que un d’aquets dies eren els dilluns, per tant feien mercat al firal. La pobre senyora, segur que era el dia de la setmana que més odiava, a les nou anava a dur la mainada als escolapis, després passava per mercat i comprava fruita i verdura per tota la setmana, i per acabar de rematar, parava a la botiga de sota casa i reposava tot el que havien consumit de líquids el cap de setmana, és a dir, encarregava els sifons, les fonters, les cocacoles i altres mandangues que li feien falta. Semblava una ànima en pena, se la veia estressada, vaja, com un burro de càrrega. Tot i així, seguia fent patxoca la dona, carregada com un ase però tibada com una gran senyora que era.
No m’en vaig poder estar, just després de fer la comanda, li vaig dir si volia que l’ajudés a portar les bosses fins casa seva i si volia, em podia donar els envasos buïds que s’havien de bescanviar pels nous i plens que ja havia encarregat.
Juraria que és de les poques vegades que una Dona m’ha mirat com si veiés un àngel, no se perquè, però així ho vaig notar i poso la mà al foc que em va agradar. Malgrat que encara no sabia perquè, aviat ho descobriria.
En resum, vaig ajudar-la a pujar una bossa on hi duia part de la teca que havia comprat a mercat i de baixada em va donar els envasos del genere que havia encarregat abans. A més em va donar les claus de casa seva, ja qu volia anar directe a la dutxa i així jo no hauria de picar el timbre.(Hehehe)
Carai, vaig pensar. La resta va sorgir directament de les neurones. Juraria que les cames em van tocar el cul amb la rapidesa que hi vaig anar i en vaig tornar carregat amb les bosses plenes d’ampolles. Tant ràpid vaig ser, que la senyora encara estava fent el primer bany de l’any. La vaig veure just al moment en que va deixar caure la bata que duia posada, d’aquelles blanques de tota la vida i amb tacte de tovallola de platja. Va quedar totalment nua, i jo totalment clavat, segur que si em punxen no em treuen sang. Estava imponent, mai havia vist una dona totalment nua i francament, em va agradar i molt.
Ara, a somiar, cadascú que tanqui els ulls i a imaginar, a la propera de canvi, poso la part seguent, que encara no sé quantes n'hi haurà.
Salut i peles.
|
Contactes
Registra´t
