| |
NO ENTENC A LES DONES
 diumenge 2/febrer/2014 - 11:58  1285  8
L’Home, un objecte de cotització borsària.
L’altra dia, em movia per la city molt ben acompanyat, la nova companya que m’han assignat, és tot un terratremol, per on passem no queda res dret. Anavem caminant quan de cop i volta, em vaig creuar amb unes ulleres de pasta i uns vidres de cul d’ampolla de Cocacola, que intentaven amagar uns ullassos blaus i rodons com pocs n’havia vist.
Era la Clàudia, una ex companya de feina.Va marxar a fer les Andorres fa uns anys i no n’havia tornat a saber res més, encara no estavem socialitzats a nivell de xarxes i això ara mateix sembla un pecat, però mira, quan et retrobes amb algú fa que més ràpidament trobis la manera de poder quedar i fer un cafè. Si haguessim mantingut algun contacte via face, msn o el que sigui, simplement ens haguessim saludat.
Vaig actuar molt ràpid de reflexes, dos petons i una mirada que ja volia travessar les ulleres, per així deduïr si podriem recuperar el temps perdut. Vaig suggerir a la companya de feina que anés tirant, que ja l’encalçaria i va flipar.
Es va sentir amenaçada, juraria que per un moment m’estirava el braç i si hagués gosat m’hauria fotut un clatellot, però em vaig posar ferm, i la vaig enviar lluny de mi.
La Clàudia estava preciosa, gaudeix d’un cos menudet i manejable, és poc alta però realment, no li falta res, ho te tot proporcionat. Vaja, que segueix tenint un bon polvo, les coses com siguin. Es veu que això entre les dones es percep ràpidament i es veu que desferma les gelosies més incontenibles, fent que per l’aire s’aixequin com una mena de males vibracions.
Fet i fotut, resumint, que avui ha estat un dia apoteòsic. Acabo d’arribar a casa i no tinc gens de son, necessito estar una estona despert per digerir i rumiar a veure com m’ho faig a partir d’ara ja que es complica la situació. No vols caldo? Doncs dues tasses.
Aquet matí havia quedat amb la mussa dormilega, evidentment ja he notat que seria com sempre i faria el ruc, o sigui que he activat el pla B, com si fos el meteocat, i he enviat un avís de pluja a la Clàudia.
M’ha contestat ràpidament, s’estava llevant però podia anar a casa seva a fer el cafè. Com que ja tenia clar on vivia, m’han faltat cames per arribar-hi. Sincerament, aquesta expressió ara la trobo més que afortunada, ja que he hagut de prescindir d’una “cama” ja que s’ha posat tonta i juganera només de pensar cap a on anava.
Se’n recordaria la Clàudia de la meva fantasia íntima que anys enrera em tornava boig????
Juraria que l’haver-me vist tant ben acompanyat i amb el bon rotllo que destil.lava amb la meva companya, que quan ens va veure va tenir molt clar que m’havia de repescar. Això d’anar tot el dia acompanyat d’una dona de Bandera, ves per on, et fa pujar la cotització del mercat femení, ara mateix ho estic notant a magnis itineribus. Però ja m’explicaré millor en un futur, que ja m’en torno a anar per les branques.
Retornant a la meva trempera caminera, ja estava a l’ascensor i arribant al replà, que ja vaig veure la porta del seu pis oberta. Cap a dins falta gent (sort que no erem gaires que sinó encara haguessim fet una party hehehe).
S’en va enrecordar, i tant que sí, no em va deixar fer res.
Morrejada de bon dia, en plan guarrindongu, m’estampa d’esquenes a la paret i les seves mans ja estaven intentant barallar-se amb els meus pantalons. El Soci al final ha pogut treure el cap, lluent i apuntant a Júpiter. La Clàudia, s’ha parat en sec, m’ha mirat i em diu: Ara Torno, no et moguis.
Collons, sort que no m’he vist ja que deuria ser tot un cromo, només li hagues faltat fer-me posar amb els braços en creu i semblaria un sant-cristu trempat. Ha tardat poc i ja l’he vist a venir, m’ha anat bé aquet moment de pau, ja que el Soci s’ha pogut refer un xic, tanta emoció de cop a vegades és traîdora.
S’ha anat a posar les ulleres, ric, tanco els ulls i recordo el primer cop que ens ho vam fer, i la cara que li va quedar. Trempo més que mai, em fa un darrer petó i em mossega la orella, em diu el que vull sentir: Te’n recordes???
No contesto, només li faig una pressió al seu cap, i l’empenyo cap a terra. Missatge rebut, se n’ha anat de dret a parlar amb el soci, ho fa tal i com la recordava i de fet, ella se’n recorda.
Com li agrada agafar-me les mans i bloquejar-me, mentre me la va mamant, ho fa tot, a dins, a fora, de costat, quin vici de dona. Al cap de poc, que ja em veu a venir, para un moment i em deixa les mans lliures, si em ve de gust, puc fer-ho. M’ha tornat a donar permís, sense dir res, només amb la mirada.
Ara sí que em deixa tocar-me, al meu aire, mentre ho faig, em vaig aproximant a les seves ulleres, quasi m’electrocuto quan toco amb la meva punta la fredor del vidre, però quina sensació més plaent, segueixo de menys a més sense perdre la posició. La miro, amagada darrera les ulleres no te por de res, espera i mira. Te la boca oberta i m’ensenya la llengua i l’amaga. No puc més, em deixo anar i començo a beneïr aquella cara fins que ella nota que algunes manxades ja s’estan perdent, me la torna a agafar amb la boca i cap a dins fins que ja el soci ha quedat ben sec.
Però no en te prou, ara s’ha tret les ulleres i està fent dissabte als vidres. Quin vici de dona, no em cansaré de dir-ho. Amablement em convida a cafè i curiosament em diu que no em pot oferir llet, que se l’ha begut fa poc……
M’hi ha tocat el migdia però la resta ja us la podeu imaginar (suposo….).
Ara reprenc el fil del bloc, a la tarda, m’ha trucat la companya de feina, que estava sola i no tenia ganes de sortir. M’ha demanat què havia fet al matí i l’hi he explicat. M’ha demanat si volia anar a casa seva, per sort, ha contestat el soci sense pensar-s’ho.
Evidentment quan hi he arribat, he triomfat. Mira que ja donava la partida per perduda, però està vist que això de les Dones és tot un món, hauré d’investigar més aquestes tàctiques que ja havia deixat enrera de feia molts anys i treure el soci a passejar més sovint.
Bé, bona nit, que tingueu un bon dilluns i una bona setmana.
El Fantasma del Xat.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
