| |
La meva primera Xoni
 dijous 6/mar/2014 - 06:59  1389  6
Fins avui, mai m’havia enrotllat amb cap Xoni.
M’he aixecat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora ja que havia d’anar a veure un client a Mataró i la cita era a les 10. O sigui que m’he tret la son de les orelles, he agafat el papap i au, cap al ventdelplà maresmenc que hi falta gent. He arribat massa d’hora, mai millor dit, o sigui que he buscat un refugi per fer un Nescafeinat.
He deixat l’autopista a l’alçada del MataróPark i he baixat per la Via Europa, m’entrebanco amb un lloc i aparco. A l’altra banda, diviso un bar que m’ha semblat un bon cau i cap a dins. La intenció era arreplegar un diari qualsevol i asseure’m en una taula mentre deixava passar l’estona.
Només d’entrar, miro darrera la barra i veig una noia jovenassa, (potser menys d’una vintena) que tenia trets orientals però molt occidentalitzats. Lluïa uns brakets relluents, quasi acabats d’estrenar a jutjar per la brillantor, unes ulleres de pasta (i no de la gansa, més aviat de super xinès) i un escot que s’intuïa més del que es veia. En resum, que he pensat: “què collons hi faré llegint el diari en una taula si em puc dedicar a la contemplació des de la barra estant???”
Dit i fet, agafo un tamboret de la barra i demano un cafetó mentre estiro un diari esportiu, total, no el llegiré pas, que ja faig prou esport practicant la barra fixa. Però em servirà de quartada per poder visualitzar d’aprop aquella mossa que de bon matí ja m’estava despertant un cert interès.
De cop i volta, encara no he tingut temps de tirar el sucre dins el cafetó que ha entrat com una mena d’huracà mig femení, no vull ser titllat de tiquis-miquis per no dir res més gruixut, però francament, el primer que ha dit, vaja, demanat, ha estat “una copa de Rioja”…..
Les meves neurones han patit un sotrac, no ha lligat gens la comanda amb la veueta femenina, malgrat el timbre de ducados que feia, per assimilar que alguna senyoreta a aquelles hores podia demanar un Rioja. O sigui que me l’he mirat i realment, “l’huracà mig femení” que deia abans, me l’he menjat amb patates. Era una senyoreta de molt bon veure, trentena curta, una bona planta i a més duia un vestit-jaqueta d’un color blau que quasi semblaria una hostessa de vol de Ryanair. De seguida he deduït que possiblement treballava en alguna botiga del centre comercial. Mentre estava fent de sherlock, reconec que fins i tot he mirat si ella duia fang enganxat a les sabates, m’he quedat glaçat quan reculo la vista de les sabatetes, pujo per les cuixes, ensopego amb la faldilla, prossegueixo amb la jaqueta i la blusa i arribo a mirar-li la cara. Estava molt bona.
S’estava llepant els llavis mentre amb la copa de rioja buida en una mà, ja crida a la cambrera perquè n’hi posi una altra. He flipat. Cinc minuts i dues copes a zero. Li miro els ulls i noto que no anem bé, alguna cosa li passa a aquesta.
Em correspon la mirada, fa un sospir profund i sense preàmbuls em deixa anar tot un rosari de malediccions referent als homes. Començo a entendre alguna cosa. Ha patit un desengany, un mal-entès o l’han donat pel sac vilment. Em confessa que aquesta nit la seva parella no s’ha presentat a dormir al cau compartit, que ni ell ni la seva millor amiga li agafen el telèfon i ha vist la moto d’ell aparcada sota casa d’ella. Vaja, tot un fiambre per en Colombo.
Sembla que m’ha agafat confiança matinal, ja que em va explicant misèries i intenta justificar-se del que està fent i del que pensa fer. A mi em venen ganes d’agafar els drapaus i marxar, no m’agrada aprofitar-me de les desgràcies dels altres. Tot i això, me la vaig mirant i cada vegada m’espanta menys com va guarnida, més aviat em produeix un cert morbo però el que si em fa girar és de la manera que va maquillada, em recorda una certa peli de Bigas Luna amb la seva essència de les Xonis i francament, a aquestes hores del matí, estic una mica al.lucinat. I per al.lucinar, també la franquesa amb la que m’explica que s’ha pres una ratlla abans d’entrar al bar i que va com una moto. Diu que amb el seu maromo, quan surten, van d’aquet pal i que sempre acaben fent trapelleries pels lavabos de les discos i dels bars. (Ara noto que l’edat, la meva, no perdona, ja no estic fet per segons quines coses….).
No puc fer menys que tancar els ulls uns segons i imaginar-me què poden fer quan surten. El resultat és evident, m’ha agafat un atac tremperilo-matinal que de ben segur ella ja ho ha notat. Com qui no vol la cosa, ha posat el seu bolso sobre les meves cames i fent un gest com qui cerca alguna cosa a dins, ha pitxat pel fons del bolso fins que ha arribat a notar com tenia el soci. M’ha mirat sense dir res, únicament un somriure atontat. Fins i tot l’he trobat guapa fent aquet posat, com si vulgués dir que “només havia entrat a beure, jo”.
Encara amb la mà dins el bolso, s’ha posat a remenar, una mica nerviosa fins i tot. Al cap d’uns segons de remenar, ha parat en sec i em diu que ja ho ha trobat. Uffff, respiro tranquil, ja que si hagués seguit potser encara hagués trobat petroli.
S’ha tret un petit estoig metàl.lic i l’ha obert, seria com una pitillera de les d’anys enrera, però pensada pels nous fumadors, un compartiment pel tabac de liar, un altra pel paper i un tercer per les embocadures. Vaja, que es volia fer un piti. L’he deixat fer, a veure si tindria pebrots de fer-ne un dins el bar, ja que posats a fer, amb la marxeta que portava, qui lo sai.
Res, m’ha remirat de nou, de dalt a baix i de baix a dalt, i veig que comença a fer anar el cap d’esquerra a dreta, mentre posa cara de pòker. Jo, quiet i a l’espectativa, em volia jugar a mi mateix a veure si seria capaç de treure’n algun profit d’aquell moment. De cop, arronsa les espatlles i em diu fluixet:
“Ara surto a fumar-me el piti, tu paga i ves al lavabo, no tanquis la porta i espera’m.”
Com que sóc gilipollles a vegades, me la miro sense dubtar i li demano si al d’homes o al de dones…… Evidentment, no em va respondre.
Res, doncs dit i fet, pago a la xineta dels brakets, m’enlluerna ja que em fa un somriure malintencionat i desapareixo direcció als lavabos del bar. Entro al d’homes ja que a priori em va semblar més gran i de millor maniobrar, ajusto la porta i espero:
No han passat ni dos minuts que ja la tinc allà, entra i tanco la porta amb el llisquet. De cop, ens mirem i no puc fer res més que girar-me i estirar una tovallola de paper de les que posen per fregar-se… les mans. No ho puc evitar, li refrego pels llavis, necessito treure aquell pintallavis horrible que porta, em destrempa pensar que algun rastre acolorit em persegueixi fins a casa del client que potser ja m’està esperant. Posats a fer, i com que la seva passivitat aviat tocaria la submissió, aprofito per mirar si la sombra d’ulls blavosa (horrible i a joc amb el vestit jaqueta que encara porta) s’en va amb una simple passada de la tovalloleta. Desisteixo.
Prefereixo anar per feina, ella ja ha començat amb mi i no vull quedar enrera. Mentre m’està abaixant els pantalons jo encara estic buscant on dimonis té la cremallera d’aquella faldilla, m’enrecordo per uns instants d’en Sip i la tanca dels sostenidors… si la faldilla ja és un cau de lladres, com serà la part superior?????
És una dona monumental, vaja, per mides, és gran. Les seves caderes són tant rotundes que si no puc baixar la cremallera de la faldilla, no em veig capacitat de fer-la pujar a base de força bruta, però no m’ajuda gens ni mica ella. Està concentrada amb el que s’ha trobat, per tant, la deixo fer i em deixo de cabòries i jeroglifics de com obrir compartiments secrets. Si vol, ja col.laborarà.
I tant que en vol, per sort, m’ha deixat de succionar com si fos un colajet (o un frigo-dedo) i s’ha posat a buscar frenèticament on s’amaga el coi de cremallera de la faldilla ja que a ella també li fa nosa i a mi em convenia un descansillu. Aprofito que la tinc davant per anar-li descordant els botons de la camisa que encara porta. M’apareixen uns pits grans, la copa més gran que el meu palmell, anem bé, penso jo sense dir res, de gana, no en passaré.
Aprofitant que està desbotonadora, un cop ha aconseguit pujar-se la faldilla fins al melic, els seus dits àgils han pujat fins l’esquena i s’han desprès del wonder, amb la pressió que suportaven, han sortit disparats pel terra, sort que ara, a primera hora del matí, diria que hem estat els primers usuaris. Em seguit els nostres jocs amb una velocitat i un silenci inusitats. Personalment, em costa de fer certes coses amb silenci, però tots dos teniem clar que no podiem fer gaire rebombori ja que a cada minut, el bar s’anava omplint més dels clients habituals del matí.
Un cop barrats els obstacles, ens em trobat cara a cara, l’estampa, vista de lluny deuria ser ridícula a tope, jo, amb els pantalons als turmells, ben trempat i amb la roba de feina de cintura cap a dalt. Ella, amb les mitges als turmells, la faldilla arremangada fins la cintura, la camisa esbatanada i els pits al descobert però conservant la jaqueta blava d’hostessa de vol.
S’ha posat com si hagués d’anar a vomitar, les mans a la paret, el cap mirant la tassa del wàter i s’ha obert de cames, jo, com si fos un torero amb l’espasa a punt de clavar, me l’he tornat a mirar des de darrera, quin troç de Dona vista així, com no podia ser diferent, cop de ronyons i cap a dins que falta gent. Manxada va i manxada ve, quan de cop i volta, se’n va tot a n’orris.
Comencen a fotre cops a la porta… Algú amb incontinència ens estava tocant el que no sona.
Ara semblaria fet de conya, però he de dir que l’he contestat, m’ha sortit una veueta com si en aquell precís instant estigués lluitant contra la vida o la mort intestinal, juraria que ha funcionat tot i que a mitjes, l’incordi que ha vingut a emprenyar no se l’hi ha acudit res més que dir: “Ah val, ja m’espero”……….
Ens em mirat amb la parella de torn, no ha calgut dir res, ens hem posat a manxar i a rebre com si estiguessim al llit de casa, només de pensar com s’ho deu haver passat el torracollons que ens ha vingut a emprenyar, ens ha fet posar com una moto amb sidecar. L’explosió ha estat a prop de ser comparable amb la cantada de gol de’n Puyal, no se si el senyor de la porta en questió ha anat a avisar a la resta de gent que hi havia al bar, però el que si sabem és que quan em sortit,ja no hi era fent guàrida i s’ha fet un silenci de sepulcre al bar, però res, hem posat el turbo i em sortit els dos amb el cap ben alt i la roba a mig posar, què hi farem, mala cara quan morirem i sort que no ens la veurem.
M’ha donat el mòbil i jo les gràcies per l’estona.
|
Contactes
Registra´t
