| |
Jams bonds de pacotilla...
 dijous 20/mar/2014 - 04:26  1214  4
Aquesta història està basada amb fets reals, pot ajudar a entendre als personatges de Làtex i Sip...no és casualitat que hem arribat, on hem arribat...I sense que serveixi de precedent, no té temàtica explicitament sexual.
Primer de tot contextualitzar l’aventura en un pis d’estudiants a finals dels 80...
Nosaltres érem quatre nois de comarques a la capital i teníem com a veïnes a 5 noies d’un poble de la costa. Aquestes noies, vivien en un pis del mateix bloc tot i que no s’entrava per el mateix carrer físicament els pisos estaven molt a prop.
Evidentment que tant un servidor com Latex, que anàvem calents com sideretes no podíem perdre la ocasió per intentar pescar alguna cosa.
Va començar amb un sopar a casa d’uns, després a casa dels altres...i la cosa semblava que pintava bé. Un dia en una sobretaula, les noies va estar tota la vetllada mig explicant les converses eròtiques i intimes que havien tingut elles la nit abans.
Vist amb perspectiva, era evident que només eren unes escalfabarguetes, però maleïda innocència, en aquell moment no ho sabíem pas. Elles tenien ganes de jugar i tontejar...i com no podia ser d’una altra manera...vàrem caure com passarells.
Aquella “mitja informació” ens va provocar un cert trasbals i la cosa no podia quedar així.
El nostre pis era molt peculiar...i en Latex més. Justament en Latex, en aquell moment col•laborava en una televisió local i tenia accés a una tecnologia que ara pot resultar simple però en aquell moment era força complex i puntera.
Tenia uns micròfons emisors inalàmbrics, que funcionaven per freqüència modulada... i que es podien sintonitzar per la ràdio. Si no recordo malament eren una capseta negra de la marca saleskit i tenien la mida d’un paquet de tabac.
Ens va semblar bona idea anar a la casa de les noies, posar hi un micròfon per poder escoltar aquelles converses i així al dia següent tindríem un cert avantatge...
Com que l’anada d’un pis a l’ altra era constant, no va ser difícil instalar el primer micro...El va posar un altre geni de la tecnologia, el tercer company que anava per enginyer i que era el més arriat. El va posar al lloc més fàcil, amagat al lavabo...ben mirat ara penso a qui collons se li pot ocórrer posar un micro al lavabo, però ara no és rellevant, però com que estava just al costat del menjador i aquells aparells tenien força sensibilitat...
Va arribar la nit i ja ens tens als quatre del meu pis, enganxats a la ràdio...intentant escoltar alguna cosa. I si...la vàrem sentir, concretament els sorolls escatològics del lavabo i bàsicament el soroll que feia la cisterna que perdia tota l’estona. Cada cop que alguna d’aquelles noies anava al lavabo, que era molt sovint... es sentia un nítid soroll d’aigües avall. Va ser un petit desastre, però això ni molt menys ens va fer arrugar.
L’endemà, el company arriat, el va anar a recuperar i el va instal•lar segons el seu criteri al lloc més segur. La única cosa és que el seu criteri no era el mateix que el d’una noia....ell no havia escombrat mai sota del llit i per tant considerava que ningú més ho feia.
Tampoc va funcionar per que tot i que compartien habitació vàrem tenir la mala sort que les converses varen passar en un altre lloc. Es sentia que parlaven però no vàrem entendre res.
Va arribar el divendres i...tot escombrant van trobar aquell estrany aparell.
Com que no sabien que era...no en van fer cas i no varen dir res, i allà van començar els problemes. Nosaltres havíem de recuperar el micro, i com que no sabíem com fer ho i tampoc podíem anar a regirar calaixos, només s’ens va ocórrer una idea genial. Que bàsicament consistia en posar un altre micro, aquell cop si al menjador i estar atents escoltant a veure que passava.
Aquell cop no podíem fallar, i vàrem pensar un pla per col•locar el micròfon i s’aguantés a sota la taula. Va funcionar relativament bé durant uns dies...tot i que tampoc vàrem aconseguir cap conversa espectacular ni molt menys saber on guardaven el primer micro.
S’acostava la calor i amb la temperatura es va desfer la cinta adhesiva que l’aguantava i el maleït micro que va caure sorollosament en mig s’un sopar.
Fins l’endemà que no vàrem saber que allò es tractava d’un micro...evidenment que els principals sospitosos érem nosaltres. La merescuda bronca que ens varen fer va ser d’antologia...ens varen dir de tot. Tot i que aquell dia el cabró d’en làtex ( que era l’ideoleg i el responsable tècnic) no hi era i s’en va escapar.
Vàrem demanar disculpes, intentant treure ferro , explicant les raons i evidentment intentant recuperar infructuosament els dos micro emissors que ens havien requisat.
Però estaven massa emprenyades ( amb tot el motiu) com per perdonar ho...
Va costar dies i setmanes, per tornar a restablir l’amistat i el contacte...no em pregunteu com, però vàrem aconseguir uns dies més tard recuperar els micro-emisors.
D’escoltar no vàrem escoltar res....però de riure ( un cop recuperat els aparells) ho vàrem fer molt. Tota aquesta tecnologia, però no va resultar inútil, tots els coneixements adquirits varen servir per copiar un examen final, que tenia el quart company del pis...
Encara sembla que vegi en Latex, fora el recinte on es feia l’examen dins del meu cotxe amb tots els apunts i la bibliografia disponible dictant les respostes. Jo estava al davant del que feia l’examen fent de tapadera...i sentia els xiulets dels acoplaments del micro i com s’intentava sintonitzar. El company quan es va posar el micro a la butxaca va canviar l’ FM per AM i evidentment no funcionava. De res van servir els crits del carrer que cridaven 103 fm!.
Per cert, aquell noi que no va aprovar l’examen....uns anys més tard va ser mestre d’una neboda meva. Quan al primer dia de classe de l’institut, tot passant llista va sentir el segon cognom, que no es massa habitual i menys en aquell lloc força llunyà, es veu que li va fer gràcia i va fer un comentari d’aquells, ¿ no tindràs família aaaa?...Va quedar de tots colors al comprovar el parentiu....el món és un mocador.
salut!
|
| |
|
Contactes
Registra´t
