| |
Avui
 dilluns 14/abril/2014 - 03:40  1305  10
Aquest matí arribava tard al despatx. M’havia adormit després d’una nit mogudeta amb... no en recordo el nom. Caminava ràpid pel carrer i veia que al voltant la gent feia el mateix. Tothom amb pressa, tothom fent tard, tothom impacient als semàfors.
Avui t’he tornat a veure, aquest cop de manera real, pel carrer. La gran ciutat et queda molt bé, et fa cosmopolita a tu, que ets tant de poble i que n’estàs tant orgullosa. Tu caminaves sense pressa mentre alçaves el cap de tant en tant per admirar alguna cosa. Jo era darrera teu i, tot i que tenia pressa, me n’he oblidat per observar-te. Quant ha passat? Catorze anys? Masses anys per cridar-te com si res per dir-te un “ei, que tal?” innocent. No sé si avisar-te que sóc allà o seguir-te en silenci mentre el meu cervell es satura de tants records que em venen a veure, tots alhora.
Recordo el primer cop que vam venir a la ciutat, d’amagades dels pares, per anar a veure no sé qué o no sé a qui. Jo només et veia a tu. Aquell dia ens vam fer el primer petó, en un racó del carrer de la Font, quan el Sol ja marxava i l’hora bruixa ens embruixava. Va ser fortuït i volgut. Tot just érem a les beceroles de tot, i allò que havíem vist a les pel·lícules amb tant d’afany ens va semblar estrany. No sonaven violins ni s’alçaven les fulles mortes de terra. No ens sentíem morir ni renèixer. Només gaudíem del moment, del tacte, de la saliva d’un en els llavis de l’altre. I ara, que et torno a veure gairebé vint anys després d’aquell petó, els violins retronen i moro una miqueta.
Tu i jo vam ser nosaltres durant quatre anys, quatre anys meravellosos plens de jocs, de petons, de complicitat, de somriures i, finalment, de sexe. Tot gaudit fins a exprèmer l’última gota de tot, com si el món s’hagués d’acabar l’endemà. Quatre anys d’excursions, de creixement, de descoberta i de miracles pagans. Érem més joves que els de la cançó del Serrat, teníem catorze anys el dia d’aquell petó i ens pensàvem que ho sabíem tot. Vam ser feliços fins que vas marxar a estudiar a fora i em vas fer prometre que seguiríem junts sempre, que ens escriuríem i ens seríem fidels. Aquells quatre anys van ser els millors de la meva vida...
No vam seguir junts més, és evident. Ens escrivíem al principi, quan tots dos començàvem a saber qué era allò d’Internet que ens permetia no estar pendents de quan passava el carter. Ens dèiem tot el que ens anyoràvem i em deies que no aguantaries els quatre anys de carrera lluny meu. Que havia estat un error marxar i deixar-me aquí, o que jo no hagués vingut amb tu per poder fer les nostres vides junts, en un altre lloc, sense haver d’amagar-nos dels teus pares, a qui jo no acabava de fer el pes. Em demanaves que et vingués a veure durant les vacances, al cap de vuit mesos. I jo et prometia que ho faria, que ja estava estalviant pel bitllet d’avió i per pagar un bed&breakfast d’aquells. De mentres, tu feies la carrera i noves amistats. Jo feia la meva, com sempre i seguia amb les coses del poble, els mateixos llocs, la mateixa gent, la mateixa vida però sense tu. Sense vida.
Els correus es van anar espaiant, a mida que tots dos refèiem les nostres rutines per sobreviure a l’absència d’una part de nosaltres mateixos. Durant les vacances no vaig venir, estava treballant al bar del tiet i ja saps que als pobles de costa a l’estiu hi ha molta feina. Em vas dir que millor, perquè tu t’havies apuntat a unes estades per perfeccionar l’idioma i tampoc haguèssim coincidit gaire. Pel proper pont, sens falta ens havíem de veure. Ja feia un any que no ens vèiem i els correus amb prou feines eren de caire mensual. Aquell any el vaig passar somiant-te a diari, de dia i de nit. Et veia en tots els nostres llocs, on havíem compartit petons i magreigs. Girava una cantonada i et reconeixia en el cos d’una noia d’esquenes a dos-cents metres. Però no ho eres mai, al final sempre era una altra persona que no et feia justícia.
Al cap de dos anys de la teva marxa, t’enyorava tant com el primer dia, però no t’ho deia. Tu sempre havies estat més llesta que jo, i jo intentava semblar com a mínim la meitat de llest que tu. Per això, encara que em moria de ganes d’agafar avions per venir a veure’t, o d’escriure’t a diari, m’esperava a que ho fessis tu, per respondre’t i aguantar que em renyessis perquè no t’escrivia mai i sempre eres tu qui m’havies de donar senyals de vida. Tres o quatre cops l’any, rebia notícies teves. M’explicaves com t’anava la vida, a qui havies conegut o a qui t’havies trobat pel carrer. Els estudis, les feines de pràctiques i finalment la sort que havies tingut quan t’havien contractat fixe en aquell despatx tant important. Pensava que només marxaves a estudiar i es veu que ja eres una anglesa més.
Jo seguia amb lo meu, treballant. Ja saps que no vaig poder estudiar perquè m’havia de fer càrrec del pare, i vaig haver de treballar de ben jovenet. Quan el pare va morir, em va venir al damunt tot el temps sacrificat com una llosa que no m’havia permès de venir a veure’t o de fer mil altres coses, les que corresponien a algú de la meva edat. Vaig pensar de venir a veure’t llavors, que ja no tenia l’obligació de ser a casa per cuidar el pare. Però no hi vaig trobar sentit, perquè tu i jo ja no érem nosaltres. No ens ho havíem dit, però tots dos sabíem que havíem tingut les nostres històries amb aquesta o amb aquell, com era natural.
Et vaig intentar ser fidel, com ens havíem promés. I em va ser molt difícil deixar de ser-ho, perquè en cada petò buscava els teus llavis, en cada mirada els teus ulls, i en cada cos uns pits, una piga, uns gemecs o el que fós que em recordés a tu. Però no ho trobava, fins que vaig conèixer una noia que et tenia un aire, diria que era la manera de caminar, gairebé de puntetes, sense voler fer soroll, i que em parlava amb la dolçor amb que em semblava recordar que tu ho havies fet.
Em vaig casar i com que als pobles encara es fan les coses com toquen i no com es vol, em vaig separar al cap d’un parell d’anys. Suposo que la meva dona sabia que no era del tot la meva dona, que només era un pedaç per tapar el forat que tu havies deixat obert i que mai no aconseguiria esdevenir per mi el que tu havies significat. No la culpo. Tot i així, vam tenir una filla que ella creia que seria la manera de lligar-me o de fer-me seu o... no sé ben bé. Per mi va ser un no-res fins que va nèixer i vaig reconèixer en aquell nadó vermell i arrugat una mica de mi, però no de la meva dona. Segurament és cruel, però tot i estimar-la molt, no l’he vist mai com una companya de vida i simplement m’he deixat fer: el pis, el casament, la meva filla que és la meva vida... tot ho va decidir ella sense que a mi em semblés malament. Simplement anava seguint la corrent
Em sorprenia moltes nits d’estiu, assegut al balcó mirant la lluna reflectida al mar, pensant en tu, en qué devies estar fent en aquell moment i en que, si per casualitat, estaves mirant la lluna, tindríem un nexe, l’únic potser que ens quedava del nosaltres que havíem estat. Et seguia enyorant i seguia maleïnt les universitats estrangeres. Somniava amb tot el que tu i jo haguèrem pogut ser si haguèssim continuat sent nosaltres. Però ja no ho érem.
I avui, de cop, te m’apareixes. I tot el que vam fer, el que vam ser i el que hauríem pogut fer i ser, m’assalta la memòria i em desvalissa. Continues igual de bella. Amb el mateix tipus allargassat, i aquell caminar de puntetes. L’esquena recta i el cul alçat. Tal i com et recordava.
Avui he sabut, d’inmediat, que no eres una aparició d’aquelles que havia vist tants cops, que eres real i per això no he sabut reaccionar quan has passat. Només t’he seguit mentre pensava en el que et podia dir, o el que podria passar si em reconeguessis.
Finalment m’he decidit, no podia deixar passar l’ocasió de dir-te alguna cosa, el que t’estimo, encara, o el que t’odio, també, per haver marxat. T’he cridat pel nom, fluixet, com si em fes por que em sentissis i haver d’enfrontar-me a tu definitivament. Per descomptat, amb el xivarri de la ciutat, en aquella avinguda principal, no m’has sentit, i he hagut de repetir el teu nom una mica més fort. Tampoc. “Eiiii!!” he rugit.
T’has girat i buscaves amb la mirada qui et cridava, si és que era a tu a qui demanaven. M’he acostat amb la mà alçada fent una salutació nerviosa, amb un somriure tímid.
-Com estàs? Quant de temps!
M’has mirat de dalt a baix, potser no em reconeixies amb el trajo, la corbata i la barba, però seguia sent jo, no ho recordes? Finalment has esbossat un somriure petit, molt petit, que no s’esqueia amb el que jo esperava.
-Perdoni, però em sembla que es confon...
-Ah, disculpi, em recorda tant a algú que vaig conèixer fa molt de temps que...
He tornat sobre les meves passes amb les espatlles caigudes i un xic més cansat. Camino amb el cap cot, a poc a poc com si hagués envellit cent anys. No són violins el que sona sinó timbals estridents que m’estrenyen el cap, no hi ha fulles mortes voleiant, sinó fum dels taxis i un camió que retrona. Sí que moro, no una mica sinó del tot i ja no vull renèixer.
De mentres, les persones del voltant viuen indiferents al meu drama. No veuen que estic morint i continuen amb les seves presses. Giro el cap i et veig caminar igual que abans. De puntetes, com si no vulguessis fer soroll.
www.youtube.com
|
| |
campbell |
bé...
Monday, April 14th 2014, 9:51 AM
hi ha coses certes i d'altres que no, que no cal desvetllar tampoc ara jejeje
sudn, tu què creus? és que com que no ho sabia jo mateix no ho he posat...
vilmaaa, davant d'ella m'he arrugat sempre, podríem dir que és la meva kriptonita... però això no treu que cada cosa té el seu moment, i que en quinze anys, tant les persones com les situacions canvien molt, tant que de vegades no val la pena d'insistir-hi. El passat, passat està. Però arrossegar-lo fins al present és més literaturitzable :P
gràcies a totes!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
