| |
atur
 dilluns 5/maig/2014 - 02:27  1668  0
Era una tarda ventosa de primavera. Cansat, frustrat, vençut, desil•lusionat, decebut, comfòs... No sabia per on parar. Jaume, que ja n'estava fins als nassos de no poder trobar feina, passejava per la ciutat de Barcelona amb la seua nòvia. Caminaven agafats de la mà i, encara que ell no es donara compte, ella podia llegir els seus pensaments. Sabia que no era fàcil per a ell, després de tant de temps, pensar en positiu i li acariciava la mà amb que el agafava, intentant transmitir-li tot el seu recolzament. empatitzant-se amb ell tot el que podia. Sandra, que així s'anomenava la noia, va parar-se al davant del seu xicot, li va mirar directament als ulls i li va donar una abraçada de més d'un minut. No sabia què més fer per a que Jaume no es ratllara tant i odiava eixa situació. No estava a les seues mans canviar radicalment les xifres de l'atur, i tampoc era culpable del govern que tenien. Aleshores se li va ocòrrer preguntar-li a la seua parella què més podia fer per a que ell estigués de més bon humor:
- En vore't als ulls i saber que estàs al meu costat, m'és suficient, princesa.
|
Contactes
Registra´t
