| |
El Forat
 dijous 15/maig/2014 - 12:42  1402  7
La meva existència transcorria amb normalitat dins una família normal. Tenia una feina normal en una empresa normal; la meva responsabilitat era normal dins d'una estructura normal. Sóc, segur que ja ho endevineu, un home normal: ni alt ni baix, ni gras ni prim, ni guapo ni lleig; de cabell llis amb lleugeres ondulacions a les puntes; de color castany, és clar; els ulls marrons; de faccions suaus, amb les angulacions justes; de pell bruna, però no massa. Vaig estudiar el justet per a assolir una diplomatura i solc llegir “best-sellers” només quan tenen un premi important i se'n fa molta propaganda: miro pel·lícules d'acció i entreteniment.
Em vaig casar als vint-i-dos anys amb la Teresa, la meva xicota des dels catorze. Anem a dinar cada diumenge a casa dels seus pares i, els dimecres, a casa dels meus per a sopar. Tenim dos fills: la Jordina i en Biel. Ara ja tenen els divuit fets i “quasi” fan la seva. És a dir, els veiem, sobretot quan necessiten diners, o fer la bogada. O quan estan avorrits (que passa poc) i no saben on anar; o quan estan massa cansats per anar enlloc.
Vam comprar el nostre primer cotxe quan la Teresa estava embarassada de la Jordina. Un familiar de cinc portes i verd metal·litzat, ràdio-cassette i alça vidres elèctric, amb tapisseria de pell d'Alcàntara. Ens semblava un cotxe excepcional fins que el vam estrenar; devia ser el cotxe de l'any perquè vam haver de posar-li uns adhesius de la “Norma” i poder-lo diferenciar dels altres “familiars de cinc portes de pintura verda metal·litzada” que omplien els pàrquings i els aparcaments.
Després d'haver pujat la canalla, ens hem apuntat a una coral els dijous al vespre. La Teresa, a més a més, fa country els dimarts i jo m'he fet de la junta del “Cercle dels Bons Costums i Tradicions” que, tanmateix, ens reunim els dimarts a la nit. Així que gaudim d'estones per a estar sols tot i que acompanyats d'altres.
Celebrem amb entusiasme tots i cadascun dels aniversaris: els dels avis materns, els dels paterns (encara són vius tots quatre!), els nostres, els dels fills; la Revetlla de Sant Joan i, també, la de Sant Pere; Sant Esteve, Nadal i Cap d'Any i ens reunim tots la vigília de Reis i fem un gran dinar de família el mateix dia de Reis; fem cagar el tió (és clar!); durant la Pasqua, anem fent Caramelles; de Carnestoltes no ens en deixem ni un sense disfressar-nos; anem a enterrar les sardines i fem castanyes encara que ens deshidratem per la calor de les castanyes i el sol que d'aquests estivals mesos de novembre ; no deixem cap any de visitar la Fira de Santa Llúcia.
Abans, també, anàvem a la matança del porc, però des que el cosí de la Teresa (un que fa de pagès) es va emprenyar perquè mai li portàvem res per postre -perquè segons sembla, els de ciutat, estem obligats a portar ampolles de vi o cava, o algun tortell, quan ens conviden-, doncs ja és un costum menys que tenim. Una mica forçats, tot s'ha de dir.
Ui, que ara fugia d'estudi. Allà on volia anar a parar és a relatar-vos un fet extraordinari que succeí el passat diumenge. Havíem anat a Missa de dotze. L'Església, a mig omplir, gaudia de l'escalf devot i sentit dels feligresos que, com nosaltres, anàvem a celebrar l'Eucaristia. Entre els “Al·leluia! I els “Amen!”, entre agenollada i agenollada, en una de les ocasions en que vaig alçar la vista per a posar els ulls damunt la volta més alta de la nau, sublim demostració de l'art pictòric blasmat en un fresc antiquíssim, em va semblar observar-hi alguna cosa diferent. Algun detall em va cridar l'atenció mentre Mossèn Hilari alçava, per damunt del seu cap, un calze d'argent consagrant-lo a Déu Nostre Senyor. Entre les formes nuvolades sobre fons blau cel (que apropiat), hi apareixien cares arrodonides de querubins, somrient complaguts, davant la presència de la majestàtica figura d'una Verge que semblava habitar amb natural joia en el mateix aire. Mentre les figures dels àngels es reduïen a cares molsudes, la Verge es mostrava de cos sencer. Bé, amb una oportuna i pudorosa túnica (també color blau cel però més fosc que no pas el blau cel del cel, per a destacar, és clar). Després de mirar, de fit a fit, la Dolça Presència representada a la volta, vaig poder fixar-m'hi amb més precisió. Ja havia descobert quina era l'objecte del meu neguit de causa ignota: una obertura petita, quasi ínfima s'havia produït i deixava entrar un raig intens de radiació solar. Era un feix de llum blanca que contrastava amb les penombres de la nau central i deixava en paupèrrima condició els llums de trista i groguenca brillantor. Aquell feix era com una daga obrint-se pas entre les restes de fumaroles de les espelmes. Era com un senyal Diví! Vaig mirar a dreta i esquerra, i també al darrera meu. Res! Ningú mirava amunt ni hi havia sospites que algú hagués descobert aquell intrús lluminós. Era possible que només jo fos qui el podia veure? Es tractava, d'una mena de senyal (com ja he dit abans) que es manifestava només per a els meus ulls? Què havia de fer? Cridar? Cridar Al·leluia? Caure de genolls enmig del passadís central i assenyalar, entre convulsions, el punt des d'on brollava aquella la encegadora lluentor?
La veritat, sort que em vaig quedar quiet i ningú es va adonar de les angúnies que estava passant. I dic sort perquè, de sobte, aquella llum es va fer més gran. I ja es va veure que era un forat al sostre. I entrava la llum, és clar, però no va durar ni dos segons. No. Com si em llegissin el pensament, el forat va desaparèixer com per encantament. El raig de sol que s'havia obert pas per l'obertura espontània del sostre, es va trobar que ja era tapat i, per tan, ja no hi havia més senyal lluminosa ni resplendent més enllà de les llànties de les columnes de la nau central i de les creueres. Mentre anava copiant els moviments dels fidels (ara m'aixeco, ara m'assec) fets amb l'acompanyament de gemecs de fusta vella (envernissada) i solos de tos de registre i notes variats, em vaig fixar que la part del fresc que havia quedat malmès era, precisament, aquella part de l'anatomia femenina en que s'ajunten els engonals amb el tronc, i ara ja es veia aquell blau cel (més fosc que el blau cel del cel) amb la pèrdua d'uniformitat provocada per alguna cosa que, a més a més, semblava que es bellugava! Em vaig posar les ulleres de veure-hi de lluny i alçant el cap, amb la mirada ullpresa per l'insospitat canvi cromàtic de la abans dita part de la Verge. Efectivament, alguna cosa es bellugava, i era peluda!!! Déu meu, doncs no era un senyal Diví! Qui sap si aquella manifestació de desgrat celestial s'encarnava en una rata peluda, tot i que hom també podria creure que, en realitat, era un conill.
octavioms.blogspot.com
|
| |
|
Contactes
Registra´t
