| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de sudn
|
|
| |
l'Alba és el diable
 dimecres 3/desembre/2014 - 12:46  1510  6
En Joan era un tio molt guapo. I fort. Però molt guapo. I divertit. Sobretot guapo, no sé si ja ho havia dit...
Era un líder natural, d’aquells que sense fer grans discursos ni haver de cridar aconseguia que cada cop que obria la boca tothom l’escoltés amb atenció. Encara que després digués qualsevol tonteria, era igual. Tenia aquest do d’aconseguir que se li prestés atenció fins i tot sense voler-ho. I era tant guapo...
Era el més divertit de les festes, a les que no donava a l’abast perquè tothom volia que asistís a la seva, ja que sabien que si ell apareixia era garantia d’èxit. Era també el més bailongo, tenia tanta seguretat en si mateix que no tenia por de fer el ridícul. I mira que feia animalades... però amb tanta alegria i desinhibició que un cop superada la sorpresa inicial no podies fer més que admirar la seva desinvoltura. I era tant guapo...
Feia el que volia, quan volia, exprement la vida al màxim i aprofitant cada segon. Evitant tot allò que no el fes feliç. Es podria pensar que era un modus vivendi infantil, tanta despreocupació, d’altres pensaven que simplement era el seu kharma. Que els problemes l’evitaven a ell enlloc de ser a l’inrevés. I era tant guapo...
Però (evidentment, hi havia d’haver un “però”) un mal dia va conèixer l’Alba.
L’Albaa era el tipus de noia que fa tornar tothom boig, sense planejar-ho massa, tampoc. Com diuen els castellans “un chasquido de dedos es suficiente”. Un petar de dits, però també una aclucada d’ull, un somriure maliciós, una mirada furtiva... Tenia totes les armes controlades, era una magnífica artificiera que sabia exactament que havia de fer en cada moment per aconseguir el que volia. I el Joan va deixar de ser el que era per ser l’ombra de l’Alba.
L’Alba era el diable.
Ara els caps de setmana el Joan s’està a casa, mirant algun programa estrany a la tele d’aquells que converteixen l’espectador en una llesca de pa. Funcionament de neurones zero. Aplatanament. Amb el volum molt baix, això sí, no sigui que es desperti el nen (que té molt mal despertar) i li espatlli la nit. Al capdavall, només té el nen els caps de setmana, i seria una llàstima que els passessin de malhumor.
De mentres l’Alba s’està en un club, canta i balla desenfrenadament, com ho ha fet sempre. Aclucant ulls per aquí, mirant furtivament per allà, somrient maliciosament per l’altra banda. Viu la festa de tots dos: la seva que no ha deixat de viure mai i la d’en Joan, a qui ha pres l’energia i la vida que tenia per apropiar-se’n.
L’Alba és el diable.
Sabeu una cosa? Sembla que això sigui una cosa estranya, que aquesta història només tingui un culpable. Però quantes vegades no hem vist, o fins i tot viscut, aquesta història amb els papers canviats? Si fos al revés, per això, en Joan no seria un diable, sinó el que ha sabut mantenir el seu propi espai dins una parella o ex-parella, sent capaç alhora de mantenir el ritme de vida i les relacions socials tant necessàries.
Sabeu una altra cosa? Sí, efectivament, jo sóc l’Alba. Sóc el diable. Sóc el diable?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
