| |
Pragmatisme
 dissabte 14/mar/2015 - 08:15  1343  0
Pragmatisme///
L’Helena tenia la sensació d’haver estat dormint durant tots els anys que feia que s’havia casat. Endormiscada, dins una bombolla, en una mena de penombra, com si hagués estat dins d’una protectora i càlida bossa amniòtica, havia esmerçat afecte i estima al seu home. Havia interioritzat totes les tasques que li corresponien com a esposa: tenir cura de la casa, cuinar, portar els comptes domèstics.. En fi, tenia assumit que la responsabilitat que li pertocava en aquella associació era fer de tot menys anar a treballar fora de casa i contribuir amb un sou a l’economia familiar. Certament, tampoc els calia incrementar els ingressos mensuals perquè en Roger, el seu marit, guanyava molt més del que podien necessitar, amb la seva empresa de reformes.
Els primers anys foren esplèndids des de qualsevol punt de vista des del qual s’ho mirés. Fins i tot, les seves amigues, li havien fet saber l’enveja que despertava en algunes d’elles per la sort que tenia amb el seu marit i per, sobretot, la comoditat financera que li proporcionava. Tenia una dona de fer feines a casa, es podia permetre comprar roba molt sovint i anar sempre ben vestida “comme il faut”. Tenia un cotxe dels que s’anomenen “pijos” i anava a classes de tennis un parell de vegades a la setmana. La perruqueria era una cita setmanal que no li calia tenir a l’agenda perquè ja era com una mena d’obligació indefugible i necessària. Quan es trobava amb altres amigues per esmorzar, molt sovint les convidava i pagava els cafès amb llet, te i pastes o “minis” (els entrepans petits que feien a la granja): “o, nena, sempre ens fas igual”, li deien entre rialles les beneficiàries de la seva generositat.
Vivien en una població a prop de la costa, al costat d’una ciutat una mica més gran i que era coneguda per ser emblemàtica per les festes i pel turisme de gran poder adquisitiu. Malgrat els innegables atractius de la zona, en Roger preferia la muntanya i cada cap de setmana, els divendres, tot just ell havia acabat la jornada laboral, agafaven el cotxe per sortir, sempre amb presses, cap a la caseta que havien comprat a un poble del Pallars Jussà. Era un poblet d’aquells de postal. A l’estiu, el verd dels prats que faldillaven les muntanyes s’estenia gairebé fins a tocar les primeres cases del poble; els arbres es mostraven esplendorosos i rics de fulla que, els més vells, aprofitaven per a combatre l’acció inclement del sol; els rierols semblaven pistes de descens esbojarrat per l’aigua transparent i freda que semblava tenir pressa per abandonar les alçades en direcció a alguna platja (ingènues aigües que ningú els havia explicat que entremig hi trobarien poblacions, granges i fàbriques que les manllevarien abans d’arribar al delta promès). A l’hivern, el blanc de la neu no era un color estrany en aquelles contrades; tous de neu s’amuntegaven a les voreres del rierol, i suavitzava amb formes arrodonies el perfil del terreny; els pocs carrers del poble, sempre entestats en pujar o baixar, esdevenien laberints de camins oberts entre parets de neu. Les xemeneies de cada casa deixaven anar columnes irregulars de fum que semblaven arrels cercant un lloc al cel on clavar-s’hi.
El seu home deia que necessitava aquell temps per a descansar del ritme trepidant dels jorns de treball. I ella acceptava l’avorriment del lent pas del temps d’aquelles hores de cap de setmana. Els dilluns arribaven cada setmana després dels diumenges, i amb ells, el ritme es tornava a fer agradablement quotidià i reconegut entre els sorolls dels cotxes, les olors de la perruqueria i les rialles de les seves amigues.
Ni tan sols es plantejava que res pogués canviar en aquell univers que en Roger havia creat per a ella. Per molts anys que passessin, tenia la sensació de que la vida era inalterable; estava convençuda de que si tres vides havia de tenir, les tres serien exactament igual. Tot estava decidit per endavant i que només, petites coses sense importància, podien resultar diferents. La resta, el més substancial i decisiu, allò , no podia estar sotmès a cap canvi.
Una de les converses més recurrents que mantenia amb les seves amigues de cafè amb llet i pastes, era també de les més divertides i les que provocaven més rialles: homes! Hi havia dies que es lliuraven a descriure els òrgans genitals dels que entraven i sortien de la cafeteria...
-I aquest? Com la deu tenir? –deia una.
Només la pregunta ja era motiu de riure escandalosament.
-A aquest li pesa cap a la dreta!! –exclamava una altra.
S’enriolaven unes amb les altres amb la crítica despietada mirant a cua d’ull als qui eren objecte de la seva burla. Alguna vegada havia passat que la riota era tan escandalosa, i elles tan poc dissimulades, que algun home es girava amb el pom de la porta a la mà i les mirava amb ulls irats i celles arrufades.
-Nena! I aquell??? – deia una tercera agafant per l’espatlla a la que tenia al costat per a fer-la girar.
-Quin?
-Aquell!
-Que li passa aquell?
-Nena! Que no ho veus?
-No!
-És gai !!!
I tots esclataven a riure com si fossin unes adolescents...
Al poblet del Pallars hi va venir a viure una parella de Barcelona. Bé, no hi vivien. Havien llogat una casa molt a prop d’on era la seva. Tenien, si fa no fa, la mateixa edat, al voltant dels 35 anys. Tampoc, com ells, no tenien fills. I per acabar-ho d’arrodonir, el veí tenia una empresa de serveis i es dedicava a la reforma de façanes i cobertes. És a dir, eren del mateix sector i aquesta circumstància els va fer simpatitzar immediatament.
Es deien Conrad i Mari. La Mari es fa esforçar, des del primer moment en que van començar a relacionar-se, en fer-se amiga de l’Helena. Però aquesta era massa sofisticada per a establir una amistat que fos, mínimament, consistent. La incomodava com vestia pantalons texans comprats al mercat del barri, unes camises de fibra sintètica i coloraines inversemblants, sabates de pell girada sense ni una mica de tacó, i... no anava mai a la perruqueria!
-M’ho faig jo mateixa –presumia- Oi que no es nota?
Que no es notava??? Però aquella mena de dona de rebaixes pensava que no tenia ulls a la cara per a no a donar-se del fregall que portava per melena? Potser pensava la Mari, la pobra desgraciada en deia “casual”, que aquelles peces de roba que semblaven haver estat esgarrapades de les parades, a corre-cuita, podien combinar entre elles? Amb harmonia cromàtica??? Quan li ensenyava una camisa nova que s’havia comprat, la Mari es posava al seu davant donant voles com una ballarina sortida d’una capsa de música. I li demanava el seu parer, somreia amb desgana:
-Psée. Casual, no?
I la Mari es posava contenta veient que la seva “amiga” aprovava el seu gust.
Quan en parlaven amb en Roger, aquest la renyava una mica dient-li que no havia de pensar que totes les dones eren com les seves amigues. Que n’hi havia que tenien personalitat pròpia. I ella, aleshores, arrufant el front, es preguntava “personalitat?”.
Des de que arribaren en Conrad i la Mari, les hores lentes dels cap de setmana semblaven fer-se més llargues que mai. La bona sintonia dels homes esdevenia en fer paelles junts, excursions junts, sopars junts... ja no tenia la tranquil•litat ni la possibilitat de poder avorrir-se de la forma que ja tenia controlada. De sobte, semblava que en Roger ja no podia fer res si no ho feia amb en Conrad. Els sopars avorrits, farcits de silencis llargs, que ella detestava (Déu, com enyorava les seves amigues i el brogit del bar a l’hora dels cafès amb llet!) eren, des de que van arribar els veïns, objecte de desig i motiu de reclamació. Però el que més detestava de totes les coses era que, quan els homes deien d’anar a fer un tomb pel bosc, la Mari, imbuïda d’una idea de solidaritat de gènere, acceptava quedar-se amb ella per a no deixar-la sola. Tantes hores com ells estaven fora, tantes hores la Mari li feia companyia! Era per vomitar!!
El súmmum del fastigueig el va tenir un dia d’estiu. Hi havia un gorg a uns tres quilòmetres de la casa on un toll de considerables proporcions esdevenia una piscina natural de bellesa agresta superba. En Roger els va convidar (tampoc calia fer gran cosa, aquell parell s’apuntaven a totes) a anar-hi a banyar. Junts, naturalment. En arribar al lloc, la Mari es va desfer en exclamacions exagerades lloant la meravella de l’indret amb “ooooh’s” de variades entonacions. Mentre els homes van començar a tirar-se des de una de les parets del gorg, xipollant com dos infants excitats, l’Helena inicià el ritual acostumat: estendre la tovallola, untar-se de crema solar i estirar-se amb per a bronzejar la pell.
Estirada damunt la pedra calenta, va aclucar els ulls amb la intenció d’abstreure’s de tot i de tots. Els crits de la Mari, però, impedien tan simple desig:
-Amor meu –cridava al Conrad- Que et sap greu si em quedo en pilotes?
Va obrir els ulls esgarrifada pensant que la hippy es volia quedar despullada i va sentir com en Conrad li deia que fes el que volgués. Que estaven entre amics i que si al Roger no li importava, endavant. I ella? Que no havia de saber-li greu? Que no es podia sentir ofesa per la nuesa d’una dona davant el seu marit? Pel que semblava, ningú hi va pensar i la Mari es va treure tota la roba. L’Helena s’esglaià interiorment en veure que la dona del Conrad es va quedar sense cap teixit al damunt que evités la visió que li posava al davant, a poc més de dos metres dels seus ulls: Aquella dona no s’havia depilat mai! I el que tenia allà on s’ajunten les cames hi devia haver els engonals, però una població de pelatge més frondós i extensa que la selva negra, ocultava la pell i els genitals que, suposadament, eren sota aquella mata de pèl.
Una arcada se li va insinuar a la gola i va haver de girar la cara per a no continuar veient aquell espant. Tot i que tancava els ulls amb força, la imatge semblava que se li havia quedat gravada a les parpelles i no aconseguia treure-la de cap manera.
Els homes seguien cridant i rient mentre es banyaven a les aigües del toll, barallant-se i jugant com ho farien dos nens.
Mai de la vida hauria pogut imaginar el que va veure quan es va incorporar a mitges per a mirar cap a l’aigua. Hi havia un silenci que la feu alertar. Al costat hi tenia la Mari que roncava sense aturador. Va buscar amb la mirada als homes que devien ser a l’aigua però no se sentia cap soroll. Els va trobar just en el moment en que, l’un davant de l’altre, es miraven fixament i els caps es van acostar incomprensiblement. Va arrufar les celles perquè no entenia res del que estava passant allí baix. Les coses succeeixen de forma natural i quan el que veus no s’ajusta al que tens interioritzat com a normal, es produeix una mena de descoordinació mental i es contraposa el que hauria de ser amb el que està sent. Es van morrejar!!!
L’Helena es va tornar a estirar amb rapidesa. S’estava quieta, de panxa enlaire i amb els ulls oberts com si fossin plats de postra, la boca oberta també reclamant l’aire que li faltava i els braços estirats al costat del cos amb les mans planes i obertes com si tingués por de caure, agafant-se enlloc. Va mirar al costat, on jeia la Mari. Estava ben adormida i seguia roncant.
Encara no s’havia refet del tot quan va notar que l’esquitxaven amb aigua. Els nois havien pujat i deien d’anar a dinar al bar del poble.
En Conrad li va preguntar si ella no practicava el nudisme i només va ser capaç de deixar anar un “no” a penes audible. Quan li van preguntar què li passava, que la veien com apagada, ella va respondre que s’havia a dormit i que encara estava mig abaltida pel sol. Van tornar cap a casa, els homes obrint pas al davant i la Mari, al seu costat, explicant-li perquè no es depilava mentre li mostrava amb un somrís dibuixat al rostre, les aixelles d’on emergien el que semblaven panotxes de pèl negre.
No li va dir res a en Roger del que havia vist. Ara ja sabia que quan els dos marxaven d’excursió no anaven només a caminar. Ara ja sabia perquè en Conrad animava a la Mari a quedar-se per a fer-li companyia quan ells se’n anaven. Ara ja intuïa què passava quan, durant les següents setmanes, en Roger anava a treballar a Barcelona i tornava tard a casa.
Les amigues li ho van notar de seguida. Alguna cosa li passava i hi esmerçaven esforços per a animar-la i, sobretot, per a esbrinar què tenia. I el que tenia, el que la torturava no era pas que el seu home s’enllités amb un altre home. El que la rosegava per dins era pensar que allò podia ser el final de la seva vida de comoditat i benestar. “Hauré de buscar-me una feina”, pensava. Els mecanismes, que tots tenim, de supervivència, és van desfermar i el seu cap treballava sense parar nit i dia. Cercava solucions, volia esbrinar quin camí a seguir, què fer. Res la consolava ni li resultava adequat. Finalment, va decidir que s’estimava en Roger i que hauria de fer quelcom perquè, l’amor que es tenien, triomfés. I si calia compartir.... doncs es compartia perquè, no és estimar de veres ser generós i compartir tot el que ens passa? Això sí, ella mai s’enllitaria amb la Mari. Ni boja!
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
