| |
Vespres de pa amb vi i sucre.
 dijous 15/octubre/2015 - 04:05  2112  2
Anys no sé si de blanc i negre i, potser, sèpia... s’endevinaven els primers colors i els primers olors, quan la infància ens embolcava com si fos la nostra pròpia pell i no hagués res més, ni més ni menys feliç, i el món i la vida allò que podíem esbrinar a un pam dels nostres nassos.
I aquells vespres..., quan sortíem tot cofois d’aquell parvulari embrutat en la senyera roja i gualda, i ocellot d’aquell esguard desafiant en el perfil d’aquell sol ull i en l’ombra l’altre..., en la innocència de no haver sumat la primera dècada dels nostres viures, arribar al portal de casa i la mare, amatent en somrís i complaença, ens donava en la tardor per berenar unes llesques de pa amb vi i sucre i els olors i humitats d’aquell entorn que s’impregnaven en les robes, en la llana dels jerseis i dels curts pantalons per sobre els genolls pelats de nens desperts en batalles de pati de col·legi i de carrers de terra i fangs.
Ni eren anys de pena de glòria ni eren anys de tot el contrari, i eren els nostres, quan a casa érem nosaltres i enfora érem impostats en un entorn hostil i admès com les pròpies ignoràncies de l’edat primerenca.
I eren vespres, també, d’estiu i primavera i d’hivern i berenar de pa amb oli i xocolata i quelcom que s’hi assemblés, i sortir de l’escola i parvulari en una tarda d’hivern i trobar l’única àvia coneguda estirada al llit difunta, sense saber si era mare de la mare o mare del meu pare, aquella iaia vella que ens gronxava en els seus genolls de ben petits i ens cantava una cançó mai oblidada i inoblidable... “ talín, talàn, talón... campanetes de Salou...” i potser alguna cantarella segurament sí oblidada doncs no fèiem més de 5-6 anys... I aquella habitació plena de gent i familiars, i al fons el llit i ella immòbil i els ulls clucs, i ni saber que era allò i no caldre ni plorar per no saber què ella era morta... i ja mai més sentir-ne ni escoltar la cantarella ni gronxar-me de cap en terra cap enrere entre les cames de la iaia...
I més i més vespres de pa amb vi i sucre, i pa amb oli i xocolata, i, i quelcom que s’hi assemblés... lletres primeres, nombres primers, i amics companys que avui ja quasi oblidats i en la memòria.
Fou ja fa més de quaranta anys, podria fer-ne fins i tot setanta cinc i en vespre de mitjans d’octubre i, amb més misèria, i amb major dol per mort infame d’assassins que embrutaren no una escola solament si no tot un país de draps i ocells i sang de pares i avis lluitadors de llibertat.
15/10/15
|
Contactes
Registra´t
