| |
Saber somriure quan la vida ens agita...
 diumenge 25/octubre/2015 - 06:30  1630  4
saber somriure de cor, i amb gratitut... perquè així com els núvols foscos porten gotes de frescor i son sinónim de vida, els moments dolorosos porten aprenentatge, i ho permetem ó no, poden esculpir-nos fins i tot l'ànima.
Som com un arbre que creix amb ánsia, solcant les seves arrels per seguir conquerint el cel, i en trobar una roca sota el tronc, primer intenta al.liar-se amb ella, després reduir-la, potser abraçar-la, ó bé vorejar-la per tal de seguir ferm el seu camí d'arrelar-se a la vida i poder seguir jugant amb els estels..
La vida, sovint ens parla en forma de metàfores que ens ajuden a comprendre millor la realitat.
Tots tenim problemes, preocupacions, temes a resoldre que ens ocupen gran part de la nostra ment, del nostre cor, i en consequència no ens deixen caminar per la vida amb total plenitud
Hi ha certes preocupacions que ni tan sols ho són. Sembla que formin part del present, però només ens falta donar el pas de deixar-les anar, ja que continuem aferrats a elles per por a la incertesa... la raó les alimenta, però sabem que el nostre cor ha deixat de nodrir-les.
Us sona..? Aquella feina que ja no ens il.lusiona, aquella parella en la que hem deixat de creure, aquella amistat que només és compromís, aquella relació que ens pesa.. El concepte de “deixar anar” es dolorós perqué implica desaferrament, desidentificació, casi com una mort.. però sobretot valentia per atrevir-nos a permetre que neixin coses noves.
Observo el que fa l'arbre, que es desprén de les seves fulles quan sap que ja no té sentit seguir aferrat a elles.., i gràcies a deixar-les anar, aquestes poden passar a formar part dún altre sistema i transformar-se en algo diferent i valuós: l'humus, que de nou tornará a nodrir l'arbre tancant el cicle de la pròpia vida..
El més interesant és veure com fa aquest procés: quan sent que s'ha de desaferrar, deixa d'enviar saba a les fulles, o sigui, en d'altres paraules, deixa d'enviar energia, i fent això li és molt més fácil desprendre's d'una fulla que mor per inanició, que cau pel seu propi pes i amb naturalitat
deixar d'enviar energia a un problema, ve a ser com deixar de pensar en ell. Hem d'aconsseguir ocupar la ment i la vida amb les coses que ens il.lusionen i que ens nodreixen. Si no podem transformar i fer renéixer les que han mort en el nostre cor, millor aturar-nos i aprendre a esperar amb confiança, que malgrat sentir-nos despullats, noves fulles neixerán
Sabem del cert que si no alimentem una idea, aquesta morirá. No sabem quan trigará a passar, ni com esdevindrá... però fins i tot és possible que passi que quan arrivi aquell moment tan temut, ja no recordem ni tan sols, que allò formava part de nosaltres...
La pluja fina que ens ofereix la vida va calant la nostra pell, la hidrata i alhora l'arruga. La fa testimoni de les experiències, de rialles i tristors, de colors vius i altres d'apagats que es dibuixen al nostre pas
Mirant aquell estel que em guia, o bé l'horitzó llunyá on neix el sol i la meva esperança cada dia, vull mantenir un somriure suau i seré, un somriure d'un cor calmat, i agrait, que batega fent el seu camí, de llibertat i amor, espero imperturbables...
|
Contactes
Registra´t
